La vida que frena i la vida pendent

La vida et frena de cop. Quan li ve de gust. Sense avisar. De la nit al dia. T’agafa pel coll i et diu: «¿Ara, què?». Mirava a Itàlia i imaginava si seríem els següents. ¿Per què no? La invulnerabilitat és una estupidesa. Pensava en aquells en els quals menys es pensa. En el que seria aquest confinament per a les maltractades, per als pares amb fills violents, per als fills i filles que viuen amb pares abusadors, per a les prostituïdes, per a aquells que perdrien la seva feina, per als qui no tenen vivenda o comparteixen dormitori amb quatre o deu, per als qui passen l’abstinència del joc o les drogues, per als qui viuen de l’economia submergida...

Ara no és una hipòtesi. Ara és real. Al principi, suposo que en un brot d’autonegació, buscàvem l’humor davant la por. Tot era relatiu... fins que arriben els casos d’afectats pròxims. He d’escriure aquest article i només faig que esborrar i començar de nou, perquè em sembla absurd o mínim qualsevol cosa que digui. Sobretot perquè acabo de rebre el missatge d’una amiga que té la mare greu a l’hospital i tot el que li dic em sembla inútil.

Coses petites

Altres persones m’escriuen molt atabalades. Els dies passen factura. Els obligo a buscar un buit per respirar en les coses petites de la vida. Algunes em diuen molestes que com em fixo en qüestions tan diminutes i responc que era l’únic que em servia quan tot anava malament. Els recordo els confinaments que les circumstàncies i el sistema van imposar anys enrere. Com quan em vaig quedar a l’atur i vaig passar dies sense sortir de casa perquè em sentia culpable si no era a l’ordinador enviant currículums. Com quan va arribar el càncer a casa i vam estar dies sense sortir després de les sessions de químio tot i que, com ara, la nostra ment sí que sortia amb la imaginació. Com quan sent ‘freelance’ gairebé no m’aixecava de la cadira durant dies en campanya electoral, escrivint, per cobrir l’autònom. Crec que els qui no hem tingut una vida regalada hem tingut experiències que ens van frenar en sec, que ens atordien a l’aixecar-nos al matí i que hauríem preferit que fossin malsons. Els qui vam ser exclosos, els qui vam ser en els marges, sabem del que parlem. Aquest confinament ens fa reviure moments passats i allò va ser amb més solitud i incomprensió.

Aquest 2020 em vaig proposar viure intensament per recuperar aquell temps perdut. Però, com sempre, només compleixo aquest desig en part. El dia a dia m’atrapa i em perdo coses, i em perdo gent, i em deixo portar, sent conscient d’oportunitats que escapen. Aquests dies penso i llegeixo massa, com tots. I faig balanç del que em queda i em sobra.

Em queda pendent deixar de ser tan entregada, de ser-hi sempre i aprendre a dir ‘no’. Em queda pendent no callar per no molestar, o deixar de creure en gent que després falla. Em sobren els qui apareixen a estones perquè els encaixa o demanen ajuda per salvar el seu coll. Em queden viatges, la meva platja de Màlaga, el sol, trepitjar l’herba, les meves Rambles, el meu Retiro, ‘mi Graná y mi Cai’, la meva Itàlia, el meu Porto... Em queden cites tot i que alguna crec que ja ni existeix perquè la vida marca altres rumbs. Em queda no recordar qui t’oblida. Hi ha desitjos i creences i gent que aquests dies m’exploten a la cara com bombolles de sabó. Em queden dinars i sopars compartits. Em queden xerrades de mirar als ulls amb poquetes persones. La resta em sobra. La solitud i jo ens portem bé des de fa molt. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Em queden coses molt bàsiques, diran, però el que es veu com a bàsic sempre és el que m’ha fet feliç. Des del pa del matí fins al got d’aigua a la nit, perquè soc conscient del que costa posar-lo a la taula. Em sobren ‘instagrammers’ amb la vida fàcil perquè ara em donin lliçons del que és ‘normal’ i del que fa ‘feliç’ en aquesta vida... a bones hores desperten, per un grapat de ‘likes’. Crec que als meus anys els han sobrat llàgrimes i els falten més rialles. Quan això acabi sortiré a buscar-les com sigui. Perquè sé, en aquesta vida fràgil, que vindran coses pitjors. Aquesta vida tornarà a agafar-nos del coll i ens llançarà al carrer amb el seu joc. «‘Tantas, tantas cosas seguirán pasando, que quizás las cosas no nos cambien tanto’» canta Ismael Serrano. 

Crec que la vida ens frena perquè siguem conscients, si les circumstàncies ho permeten, que hem de buscar el que ens queda pendent. Per la meva part, el primer que buscaré és el que ara més m’urgeix: abraçades d’aquelles de no deixar anar, amb la gent que sí que hi és. I, entre aquestes, la que ara li dec a la meva amiga. Passi el que passi.