¿Quant serà suficient?

Aquests dies ressonen les paraules de Mario Draghi el juliol del 2012 quan va aturar els atacs als països del sud de la zona euro després del default parcial del deute grec: «Farem tot el que sigui necessari; i creguin-me, serà suficient». La seva successora al Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, porta dos intents fallits. Però els mercats segueixen sotjant l’euro i, especialment, el deute d’Espanya i Itàlia. Els 750.000 milions de compra del deute no aturen l’hemorràgia. Fa falta més. Creixen les veus que proposen alternatives. El vicepresident del mateix BCE, Luis de Guindos, recolza una «renda mínima d’emergència». Tots posen com a exemple el que ha fet Dinamarca que pagarà el 75% dels sous durant dos mesos, mentre dura el confinament. Dinamarca s’ho pot permetre: no està dins l’euro, el seu deute públic suma una mica més de 100.000 milions d’euros, al voltant del 34% del PIB. Espanya no s’ho pot permetre. Itàlia tampoc. O almenys no ho poden fer sense l’ajuda d’Alemanya. I el dubte és si el coronavirus canviarà l’ortodòxia germànica. Les dades que aquest dilluns va presentar el famós Ifo sobre l’impacte de la pandèmia en la primera economia de la UE són esborronadores: una caiguda de fins al 20% del PIB i una factura de 750.000 milions d’euros. 

La sort europea es juga en les pròximes 48 o 72 hores. Si Alemanya i els països nòrdics canvien de criteri en el tema dels eurobons, com demana Pedro Sánchez, molts governs podran promoure mesures com la danesa. No es tracta d’un pla Marshall sinó de mutualitzar el deute que generarà l’aturada de la pandèmia. El president espanyol ho va dir bé: cal imaginar-se que el 2020 tindrà dos o tres mesos menys. Això vol dir que Espanya ha de fabricar deute per un valor equivalent a entre 200.000 i 300.000 milions d’euros per traslladar-los als treballadors i les empreses, no en forma d’aval o de garantia del deute, sinó en forma de transferència a fons perdut, a compte d’un deute públic que es convertirà en perpetu en la caixa forta del BCE. Totes les altres coses, no seran suficients, creguin-me. És el que l’economista Jordi Galí anomena els «diners helicòpter»