El virus era allà

Ningú aguanta el seu propi passat. Ni tan sols el recent. El vigor i la intensitat de l’actualitat ho posen de manifest diàriament. La reacció immediata, el fragor de la batalla dialèctica, l’ímpetu de la resposta visceral, la celeritat i la frivolitat amb què opinem sobre qualsevol cosa evidencien la fragilitat de les nostres sentències. N’hi ha prou de recuperar-les poc després en un nou context per adonar-nos que la informació és dinàmica i la seva evolució no sol certificar el que diem que vam dir. 

La crisi provocada pel coronavirus ho exposa de manera descarnada. Cruel, per la transcendència del moment. Sobretot en aquells que,tirant al dret, es llancen a l’arena dels retrets aliens sense tenir en compte els errors propis. Recordem la cancel·lació del Mobile, què es va dir, què es va negar i què es va especular. Un mes després, aquell virus llavors minimitzat ens ha fet baixar del pedestal i ens ha embolicat en la cautela.   

Tot passa i tot queda.

A això es referia Pedro Sánchez quan a l’inici de la seva compareixença davant l’hemicicle buit del Congrés va citar el «biaix retrospectiu». Una desviació del procés del pensament que condueix a una distorsió interessada del record. Així, quan l’actualitat insisteix en una cosa sobre la qual ja havíem opinat, aquesta figura ens delata l’afany a fer creure que vam dir el que ens agradaria haver dit. Però no. Per això hi ha les maleïdes hemeroteques, els perillosos arxius i els terribles comptes digitals per demostrar-ho. Tot passa i tot queda. Encara que sigui al núvol. 

Aquests dies de tancada i observació serveixen també per posar la lupa a les coses que ens expliquen les veus oficials. Ens sobra temps per adonar-nos de la xerrameca que es gasta per parlar molt i dir poc. O res. O el contrari. Per això és absurd que per prevenir la majoria de les crítiques comprensibles i legítimes d’una part de la ciutadania per la gestió de la pandèmia i el considerable retard amb què van començar a prendre decisions i aplicar mesures contundents, alguns polítics s’hagin obstinat a reclamar mesures que ells mateixos o els seus assessors científics van descartar fa un mes. O menys. I si uns continuen abusant d’un llenguatge entre èpic i esportiu embolicat en un to entre patriòtic i futbolístic, d’altres volen fer creure que s’han desprès de la bandera de la seva causa com si el seu missatge no fos el del mateix estendard tunejat d’interès entre emocional i alarmant amb biaix electoral. 

Que la situació és gravíssima, no n’hi ha cap dubte. Tampoc n’hi ha sobre les contradiccions de les seves propostes i exigències, les seves declaracions i les seves decisions. I especialment entre el seu to i el seu semblant. Les seves cares són els miralls de les seves ànimes. Poemes. N’hi ha prou d’observar-los negant fronteres mentre les imposen o exigint mesures mentre les restringeixen. Estan perduts i superats i ho saben, però els pot més saltar a la caça d’un titular, un concepte, una frase per a la història, que una sincera declaració d’humilitat. És el preu de dependre d’assessors de màrqueting polític. Agrair-los la bona voluntat i concedir-los el benefici de les seves millors intencions no suposa eximir-los de les seves obligacions tan intenses avui com diluïdes fins fa seu dies. Deu. 

Agafats com estan al llenguatge bèl·lic, persegueixen emular Churchill i la seva històrica advertència que als britànics se’ls acostaven «sang, suor, esforç i llàgrimes».

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

És el que tenim per davant. Per les xifres, les corbes, les advertències. I, sobretot, per les preguntes concretes sense respostes precises.