El nostre món és el món
Fràgils i sacsejats davant de la pandèmia
Les fortes mesures dels estats i els bancs centrals no aconsegueixen posar fi a les caigudes dels mercats
zentauroepp52875847 opinion200321140024
Els espanyols i molts europeus ja porten una setmana de confinament, ara per ara no dramàtic, però si molest i disruptiu. Observen com els seus governs afirmen que la mesura servirà per derrotar la pandèmia, però ningú sap quant durarà. Molts saltarien d’alegria si només fossin les dues setmanes inicials, però Macron ja ha dit que segurament s’allargaran. I els ciutadans, temorosos, i per això disciplinats, estan cada dia més angoixats. ¿Provocarà el coronavirus una recessió econòmica tan forta o més que la crisi del 2008?
Les decisions dels governs i els bancs centrals no els acaben de tranquil·litzar. Sí, es recorre a més despesa social i s’intenta evitar que l’atur es dispari i la desocupació perjudiqui el menys possible els ingressos dels afectats. I que les empreses no hagin de tancar per la paralització de les vendes. Alemanya, França, Itàlia i Espanya recorren a la despesa pública. Quan l’economia s’atura per ordre dels governs que –molt encertadament– prioritzen la salut pública, no hi ha cap altre remei que revisitar Keynes, l’economista britànic mort el 1946 que va prescriure les medicines per superar la gran depressió de 1929.
Però ¿n’hi haurà prou? Alguns, i diferents, com Felipe González, el primer ministre italià Giuseppe Conte –sorgit del no-res, que sorprèn per la seva decisió– o el governador del Banc d’Espanya, Hernández de Cos, sostenen obertament i amb raó que amb el keynesianisme dels estats no n’hi ha prou. Que fa falta un keynesianisme europeu –més enllà de la flexibilització de les normes fiscals– que faci actuar el MEDE, el Fons Europeu d’Estabilitat, sobre el qual decideixen els estats (no Brussel·les), i injecti directament fins a 500.000 milions. Però Europa no és un estat sinó un club d’estats que requereix una gran majoria o la unanimitat.
D’altres, vinculats al món empresarial, creuen que mesures com les de Pedro Sánchez estan bé, però que moltes empreses –especialment les pimes– optaran per una moratòria de pagaments unilateral. Primer, respirar, després... el que sigui. Reclamen –la patronal catalana ho ha fet amb verb tecnocràtic– la moratòria dels impostos i cotitzacions socials.
I els mercats, la suma dels estalviadors de tot el món, continuen a la baixa. No tenen confiança i corren a buscar la liquiditat. La vella Europa –tan orgullosa de la cultura de la Il·lustració, els drets humans i l’Estat del benestar– se sent fràgil. Merkel, en la seva primera al·locució televisada (excloses les nadalenques) en 14 anys de govern, ha dit amb laconisme: «El coronavirus està canviant la vida de forma dramàtica, les nostres idees de normalitat i interacció social estan sent posades a prova com mai des del final de la guerra mundial, el 1945... Això és seriós, prenguin-s’ho seriosament».
La por que la paralització generada pel coronavirus condueixi a una crisi com la del 2008 domina el món polític i econòmic
Sí, fragilitat dels ciutadans confinats, fragilitat també dels estats que volen aturar la pandèmia i el desastre econòmic subseqüent però no acaben de saber com fer-ho. Al final el coronavirus serà derrotat. Però flota la por que a curt termini (a llarg tots morts, deia Keynes) sigui una jaculatòria com la que molts jueus del món van repetir durant anys: ¡l’any que ve a Jerusalem!
La incertesa també es deu al fet que els bancs centrals –els summes sacerdots de les economies postindustrials– prenen decisions de gran calat i poc després les han de rectificar. El dijous 12 de març el BCE –l’únic poder supranacional europeu– va dir que posaria 120.000 milions suplementaris de crèdits per acabar amb la crisi i que la missió del BCE no era vigilar els ‘spreads’ (diferència de tipus d’interès entre els diferents bons estatals). Vuit dies després –el dimecres 18 i amb nocturnitat– el BCE ha hagut d’afegir 750.000 milions més i ha dit que sí que li importen les diferències de tipus d’interès entre Alemanya i Itàlia (o Espanya).
Notícies relacionadesEl BCE rectifica. Vol actuar amb la mateixa contundència que Mario Draghi el 2012 quan va esmenar Jean Claude Trichet (el seu antecessor en el BCE) i va salvar l’euro. I ha convençut amb rapidesa els mercats de bons, però no tant els d’accions, que –després de reaccionar a l’alça– divendres van tornar a caure a Wall Street. L’anomenat índex de la por, que estava en 11 a primers d’any, està ara en 65.
La seguretat d’un món que es creia l’amo i senyor s’ha vist sacsejada per una pandèmia. Com al 1348 –quan renaixien les ciutats– amb la pesta negra. La diferència és que avui els països estan més travats i els governs més legitimats i capacitats. Tenim raons fundades per creure-ho.
