Crepuscular

Aquest dissabte, que és quan comença la primavera, és el Dia Mundial de la Poesia. Bé que ho haurem de celebrar, encara que sigui en circumstàncies adverses i sense aglomeracions de gent a les portes dels recitals. Per commemorar la diada, la Institució de les Lletres Catalanes edita sempre un fullet on hi ha un poema en català, traduït a diverses llengües. Aquest any han triat Carner (¿qui, si no?), tot evocant el cinquantenari de la seva mort. El poema és ‘A hora foscant’, un dels inèdits que va publicar a ‘Poesia’, l’edició mítica del 1957. Carner és extraordinàriament bo, i aquí encara ho és més. Parla d’un capvespre somort i trist on l’única salvació possible és escoltar el crit del «llum a la taula» que li farà escriure uns versos, «en un full de paper malcontent». L'hora foscant no és només la del dia, sinó la de l’esperit: «Mes passes es tornen furtives / com d’un indecís estranger». Aquesta «nit invencible», diu, és un «mar d’illes que són solituds», i el so de les campanes «uneix els vivents als caiguts».

Quan el van triar el poema, ningú no podia imaginar que, a més d’elegíac, seria premonitori. Com deia un altre poeta, J. N. Santaeulàlia, Carner «tempteja l'inconegut».