Quan la casa no és casa

Confinats Tancats. Proveïts darrere de les portes. Alguns encara surten a treballar. D’altres, només a comprar. Però, de nou, directes a casa. No hi ha bars, no hi ha passejos, no hi ha esport. Portes tancades. Pot semblar que la salvació és allà, darrere de girar la clau. Però hi ha altres inferns. I no tenen forma de virus microscòpics. No actuen en silenci ni viatgen per l’aire ni es colen a través del nas o la boca. No causen tos, ni febre. Però, sí, dolor. També por. I poden arribar a matar.

Confinats des del cap de setmana passat. ¿Què està passant amb les víctimes de la violència domèstica? De totes les violències. Dones maltractades, nens abusats, pares o avis colpejats... Fa por pensar en l’horror que ara mateix poden estar patint tantes persones. Més aïllades que mai. Més impotents. Més abandonades. No hi ha raons per pensar que el maltractament s’ha aturat. Al contrari. Probablement, pateixen una ira redoblada pel confinament. Només queda la solidaritat dels veïns. Que, per uns dies, les parets tinguin ulls i orelles per poder alertar dels inferns aliens.