Els estats contra el pànic

Quan plou, tothom treu el paraigua (o el compra). És el que els passa avui als estats. Davant de la inevitable caiguda de la producció, per l’aïllament de la població per frenar el coronavirus, el món sencer té por. La gent comuna i els mercats, que ho indiquen amb la seva gran caiguda les últimes setmanes.

Els governs i els bancs centrals intenten contenir el pànic. Davant del perill d’una altra forta recessió l’acció dels estats és imprescindible. L’ortodoxa Alemanya ja va declarar la setmana passada que trauria el gran bazuca amb «diners il·limitats» per evitar la fallida d’empreses i mantenir l’ocupació, fins i tot amb reduccions de jornada. França ha anunciat també un fort augment de la despesa pública i del crèdit a les empreses. I el seu liberal ministre d’Economia no ha dubtat a afirmar que nacionalitzaria empreses abans que permetre la seva mort. Quan plou tot Europa torna a un cert keynesianisme.

En aquesta línia s’inscriu el paquet de mesures espanyol: més despesa social per protegir els més vulnerables, agilitació dels ERTO per ajudar les empreses obligades a recórrer i els treballadors afectats i oxigen a les empreses amb abundant liquiditat.

Està bé, però pot ser insuficient perquè moltes petites empreses, autònoms i particulars poden veure’s forçats per sobreviure –si els mecanismes no són àgils– a una unilateral moratòria de pagaments. I els avals de l’estat a la banca no són fàcils de concretar. Per això en el món empresarial es comença a demanar una moratòria de pagaments a 90 dies, almenys dels impostos, cotitzacions, crèdits i hipoteques. Seria retardar –no anular– les obligacions fins a assolir certa normalitat. Una moratòria reglada és millor que una altra a la desbandada.

Però la moratòria podria generar un tret provisional i aparent del dèficit superior que Europa està considerant. I sense la UE –i el BCE– Espanya no pot anar gaire lluny. No han de ser només els estats nacionals sinó la UE –Merkel sap que Alemanya sola no és suficient– la que ja d’entrada ha de tenir una actitud més enèrgica davant d’una crisi descomunal. El sentiment dels inversors sobre l’eurozona ha caigut el març, segons el ‘survey Zew’, d’un 10 positiu a un menys 49,5. És indiscutible: cal actuar amb urgència i decisió.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Mirem a Amèrica. L’inefable Trump negava la pandèmia i proclamava amb la seva supèrbia habitual que tot anava bé. En una setmana s’ha convertit –perquè plou i tem el càstig electoral a les presidencials de novembre– a proposar un paquet de més de 900.000 milions i a enviar tots els americans un xec de 1.000 dòlars per animar el consum. És l’hora de Keynes i també de certa heterodòxia.

Els mercats, que són la suma dels estalviadors de tot el món, segueixen en estat de pànic. Ahir ho van tornar a demostrar. La UE –i el trípode Merkel, Macron, Pedro Sánchez pot ser clau– ha de donar un pas ferm endavant i agafar el toro per les banyes. Amb més urgència que el BCE de Mario Draghi el 2012.