IDEES

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp52818551 soc dana200317114040

zentauroepp52818551 soc dana200317114040 / Ana Escobar

Ens encanta passar por. Apaguem els llums, ens tanquem a l’habitació més fosca de les nostres ments i ens abracem a l’horror. Qualsevol excusa és bona: fantasmes, criatures impossibles, malediccions mil·lenàries. Però l’horror que més sedueix és aquell que reconeixem com a possible, en un futur no molt llunyà. ‘Terminator’ encara ens fa gràcia, però ‘Contagio’ el veiem ara de manera diferent, gairebé com a font d’inspiració i, el que és pitjor, d’informació; com si no ficcionéssim prou la vida real. Però no podem apartar la mirada, perquè sabem que no hi ha cap perill més gran que la por, i el pànic és una epidèmia global de la qual no ens podem escapar. 

Nosaltres som la malaltia, el càncer del món, i potser la pandèmia global sigui la vacuna que la naturalesa ha trobat per bregar amb nosaltres

Notícies relacionades

‘Pandemic’, el documental que Netflix va treure tot just unes setmanes abans que el Covid-19 s’apropiés de les nostres vides, ens ensenya els racons d’un món que encara vivia sense saber quan arribaria la següent pandèmia. I és ara, per descomptat, de visionament gairebé obligatori. Ens ensenya, entre altres coses, que no hi ha res més terrorífic que el mateix ésser humà. Res fa tanta por com «la massa»: un nombre indefinit de persones que passen de veure’s a si mateixes com a individus que són part d’un grup a un objecte sense cap que arrasa, consumeix i destrueix el que es va trobant al camí, sense consciència i sense parar. La humanitat es converteix en virus. I no hi ha virus més letal que la humanitat. 

Perquè, de certa manera, nosaltres som la malaltia, el càncer del món, i potser la pandèmia global sigui la vacuna que la naturalesa ha trobat per bregar amb nosaltres: la salvació del planeta. Ens costa imaginar-nos com els dolents de la pel·lícula. És molt més senzill veure’ns a nosaltres mateixos com les víctimes d’un destí aleatori que ens ha sigut imposat per circumstàncies alienes a les nostres. Com si el nostre existir fos la constant i els esdevenirs de la naturalesa els aleatoris que atempten contra el comú denominador que li dona sentit i ordre a l’univers. Pobres il·lusos, que ens creiem tan importants i indispensables quan, en realitat, acabem d’aprendre a rentar-nos les mans.