La inviolabilitat del Rei

La Constitució Espanyola, en el seu art. 56.3, estableix que la figura del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Això significa que no pot ser sotmès a procés judicial de cap classe, el que equival a què, efectivament, no se li pot exigir cap responsabilitat pels seus actes. Aquesta mateixa inviolabilitat es reconeix als caps d’Estat estrangers.

Aquesta interpretació havia sigut sempre indiscutida, sobretot perquè pocs autors s’havien posat a estudiar el tema. Però per si hi havia algun dubte, el Tribunal Constitucional, en la seva sentència de 17 de juliol de 2019 va remarcar aquesta interpretació, excloent-hi qualsevol responsabilitat del rei pels seus actes i fins i tot la seva censura política pels poders de l’Estat, a l’anul·lar una declaració sense valor normatiu del Parlament de Catalunya en aquest sentit. Més que irresponsable, el Tribunal Constitucional va semblar dir que el rei és pràcticament intocable, cosa potser excessiva.

No obstant, no és previsible que el Tribunal Constitucional canviï ben aviat la seva interpretació, ja que la sentència és del ple, és a dir, de tots els magistrats del tribunal, i molt haurien de canviar les coses perquè els magistrats que siguin designats en el futur decideixin modificar aquesta jurisprudència, cosa que, per cert, podrien fer perfectament.

I en realitat seria convenient que ho fessin. Aquestes inviolabilitats, freqüents en el pla internacional respecte als monarques, pertanyen a una altra època en què es creia en el rei com un designat per la divinitat. En les nostres democràcies modernes molt està inspirat per una coneguda frase de Blackstone –segle XVIII– que deia «the king can do no wrong», ja que la llei li atribuïa absoluta perfecció. L’autor continuava explicant que el rei no pot fer coses impròpies i no és concebible en ell la bogeria o la debilitat, i si fa alguna cosa malament, això significa que algú el va enganyar. El jurista anglès es referia en principi als actes polítics del rei, tot i que el to del seu discurs és obvi que va més enllà. La idea és que les persones perfectes no cometen delictes. I eren considerades perfectes perquè, com s’ha dit, provenien de la divinitat.

És obvi que tot l’anterior és políticament inacceptable en un Estat aconfessional coherent. És cert que en els nostres dies la inviolabilitat té també el sentit de protegir el cap de l’Estat de processos judicials instrumentalitzats per minar el prestigi que ha de tenir el seu càrrec. Però avui dia aquesta inviolabilitat expansiva és excessiva i dona arguments sòlids als partidaris de la república. Almenys, en una república i amb força dificultats, es pot jutjar el president, com vam veure fa poc als EUA.

No obstant, caldria anar més enllà. És imprescindible distingir els actes polítics propis de les funcions del rei, dels actes de la seva vida privada. Pels primers és obvi que no pot tenir responsabilitat en una monarquia parlamentària, ja que tots els actes jurídics que firma són en realitat actuacions de poders de l’Estat que sí que són responsables, i que el rei només subscriu simbòlicament com l’ombra del record d’un poder que va tenir en el passat. Però pels seus actes privats ha de respondre com qualsevol.

No pot ser que l’única solució davant dels excessos delictius d’un rei sigui obligar-lo a abdicar o enderrocar-lo, perquè això suposa un terratrèmol en qualsevol Estat de conseqüències insospitades. El correcte és que pugui ser sotmès a procés judicial tot i que això l’obligui a abdicar, igual que tants polítics dimiteixen quan es veuen en aquest tràngol. Però no podem continuar mantenint una ficció medieval, o fins i tot molt més antiga, d’irresponsabilitat. Ja no estem en els temps de «Jo soc Hammurabi, el pastor, l’elegit del déu Enlil, el que acumula opulència i prosperitat».

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

I sens dubte no es pot concebre que el rei sigui irresponsable pels seus actes del passat, en cas d’haver abdicat. Cap Estat ho entendria així, encara que ho desitgessin fer els tribunals espanyols. La mateixa Llei Orgànica 16/2015 sobre privilegis i immunitats dels Estats estrangers, en el seu art. 23, especifica que una vegada finalitzat el mandat la immunitat penal s’estén –i no completament– només als actes oficials, excloent-ne els de la seva vida privada, òbviament.

Si alguna cosa ha de quedar en els nostres dies d’aquesta històrica i ingènua «perfecció» del rei, ha de ser un comportament inequívocament exemplar. No una irresponsabilitat.