IDEES

A favor del pijama

Visquem, per què no, com a nobles arruïnats durant 15 dies

1
Es llegeix en minuts
img 20200313 182214

img 20200313 182214

Vivim temps de consignes i mandats. La política s’ha convertit en l’art de dir-nos com hem de fer les coses, i el servei públic és avui un servei alliçonador. La societat es deixa fer, i a poc a poc ens anem infantilitzant. S’abarateix així el dret a pensar i del lliure albir quan es tracta de prendre decisions. Amb la idea de fons que ho fan per un bé el nostre, per protegir-nos, les autoritats s’han acostumat a dir-nos el que hem de fer en tot moment. No em refereixo als dies extrems que vivim ara amb el coronavirus. Renti’s les mans, begui aigua sovint, no s’abracin, quedi’s a casa si nota símptomes: són recomanacions assenyades, que s’entenen malgrat un context molt arbitrari (¿per què els teatres i museus tanquen i les grans superfícies encara no?). És precisament aquesta fermesa amb què prenen decisions radicals –i les expliquen bé– el que contrasta amb la lleugeresa d’altres situacions.

Un exemple: els pròxims dies molts treballadors es quedaran a casa per fer això que es diu teletreball i jo en dic la vida de l’autònom que no té hores. Disfressats de consells saludables, ja han començat a sortir les consignes ben pensants: dutxi’s al matí igualment, no mengi entre hores, no treballi en pijama... ¡Un moment! Treballar en pijama no només és un dret, sinó que és un plaer de portes endins, que allarga el temps i ho converteix tot en un assumpte privat. I no només això: qui, a més d’anar en pijama tot el dia (fins i tot a risc de donar un mal exemple als fills confinats), pugui treballar des del llit –dins el llit– que no s’ho pensi dues vegades. Si tenim dubtes, sempre podem llegir els dietaris de Julio Ramón Ribeyro, ‘La tentación del fracaso’, on es diuen coses com: «‘Apenas llego de la oficina al mediodía me pongo el pijama y clausuro la jornada, en lo que al exterior se refiere’». I si anem per nota, entregar-nos a la lectura d’‘Oblómov’, d’Ivan Gontxarov, la vida d’aquest «home superflu» que no s’aixeca del llit fins a la pàgina 150. Visquem, per què no, com a nobles arruïnats durant 15 dies.

Temes:

Coronavirus