Pandèmia global, crisi mundial

Oficialment, el Covid-19 ja és una pandèmia global. L’Organització Mundial de la Salut va informar ahir que es van registrat més de 118.000 casos a 113 països i 4.292 morts a causa de l’expansió del coronavirus des que va ser detectat per primera vegada a la Xina. A Espanya, Sanitat estima que la crisi del coronavirus durarà entre un mes i mig i quatre mesos, en l’escenari més pessimista. La bateria de decisions de les administracions sanitàries per intentar trencar la cadena de contagi, unides a les afectacions econòmiques, al pànic financer i a la paràlisi productiva, amenacen de convertir l’epidèmia en una crisi econòmica mundial que la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, i el Fons Monetari Internacional (FMI) no han dubtat a comparar amb la recessió del 2008. Una altra crisi quan a Europa encara es noten les conseqüències de la que va marcar l’última dècada.

Al cap de poc d’arribar a la presidència del BCE, Lagarde s’enfronta a una dura prova. El BCE es reuneix aquest divendres sabent que el Regne Unit ha llançat un pla de 34.000 milions d’euros per sostenir l’economia davant de la crisi del coronavirus i, igual com la Reserva Federal dels EUA, ha anunciat una baixada dels tipus d’interès. La ComissióEuropea ha anunciat un fons que mobilitzarà 25.000 milions però que avui només en té assegurats 7.500. No sembla que sigui el que té al cap Lagarde quan insta a actuar. En aquests temps tan complexos ressona aquell «el que sigui necessari» de Mario Draghi. Ho va dir Pedro Sánchez i ho va repetir Angela Merkel. La inversió pública en el sistema sanitari (l’FMI va instar aquest dimecres Espanya a fer-ho) i la injecció de despesa pública en l’economia són receptes ineludibles. El camí a seguir, com ja ha indicat Sánchez, és que la CE i els països de l’eurozona busquin fórmules per explorar la flexibilitat del Pacte d’Estabilitat i les excepcions als ajuts de l’Estat. Els objectius estan clars: reforçar els sistemes sanitaris davant de la pandèmia, evitar al màxim possible acomiadaments i la fallida d’empreses i oferir prestacions als pares que es quedin a casa per cuidar els nens sense escola. El clàssic pols de la política europea entre l’austeritat i les polítiques expansives viu un altre episodi en un moment crucial per a l’economia del continent.

Perquè l’avanç del virus no s’atura. El cas d’Itàlia ha mostrat dimecres fins a quin punt es pot haver d’arribar si les mesures de contenció no impedeixen de forma eficient l’expansió de la malaltia: el Govern va decretar el tancament de comerços i serveis no essencials a tot el país durant dues setmanes, excloent-ne l’activitat industrial i agrícola i serveis de primera necessitat com ara supermercats, transports, farmàcies o banca. Una decisió dràstica que amenaça una de les principals economies de l’eurozona.

Igualada va viure ahir un dur repunt, amb 20 d’infectats. El Govern català va decretar el tancament d’aules, centres cívics i casals a la ciutat i localitats veïnes. Catalunya, de fet, es prepara per al flagell de la pandèmia, reorganitzant els hospitals i CAP (ajornant les consultes i cirurgies) i prenent mesures com la limitació d’aforament en esdeveniments. És capital que el sistema sanitari públic català disposi dels recursos, el personal i l’organització necessaris per afrontar la dura prova que suposa el coronavirus. Barcelona també anuncia mesures (com el tancament dels casals per a gent gran) en un moment en què el descens de l’activitat a la ciutat és més que palpable. La vida quotidiana ja s’ha vist pertorbada, i les cancel·lacions en cascada d’actes esportius, culturals i esdeveniments de tot tipus no fan més que accentuar la sensació d’excepcionalitat.

Les prohibicions són mesures necessàries per tallar la cadena de contagi, i s’ha de confiar en el bon sentit de les autoritats sanitàries a l’imposar-les. No és fàcil trobar l’equilibri entre les dues crisis, la sanitària i l’econòmica. És per això imperatiu en aquests moments que la ciutadania mantingui la calma. No hi ha risc de desproveïment ni motiu per a la histèria. La sobreactuació i les actituds incíviques no fan més que empitjorar una situació per si mateixa greu. És responsabilitat de les administracions informar amb transparència i dotar de recursos els serveis públics, i dels ciutadans seguir les instruccions de les autoritats sanitàries. Està en joc la salut, sobretot dels més vulnerables, però també el benestar econòmic en aquesta epidèmia global que s’està convertint en una greu crisi mundial.