¿Keynes sedueix Merkel?

John Maynard Keynes, l’economista que més va defensar el recurs a la despesa pública i al dèficit per combatre l’atur, va morir el 1946. Angela Merkel és cancellera d’Alemanya des del 2005 i encarna l’ortodòxia fiscal. No obstant, Merkel ha començat a flirtejar amb Keynes. Ahir va dir que seria flexible a l’aplicar les normes fiscals europees: «No ens preguntarem contínuament l’efecte d’una mesura sobre el dèficit, estem en una situació extrema i farem tot el que sigui necessari». I va citar Itàlia: no li impedirem invertir en el sistema de salut per la normativa fiscal europea.

Perquè tot ha canviat en tres setmanes. Els mercats borsaris han caigut més d’un 20% i continuen a la baixa malgrat el descens dels tipus d’interès de la Reserva Federal i del Banc d’Anglaterra. Itàlia ha confinat la seva població per evitar l’extensió del que l’OMS ja va definir ahir com una pandèmia. I el descens de l’activitat de les fàbriques i la paralització de la vida ciutadana amenacen la vida de moltes empreses que perdran ingressos i subseqüentment podrien haver d’acomiadar. Els governs no poden deixar de reaccionar i consentir així una segona recessió com la del 2008.

Actuar és imperatiu i l’OCDE ha prescrit un keynesianisme global (despesa pública contra la recessió) ja que molts països –entre ells Espanya– tindrien difícil fer-ho individualment. I la presidenta del BCE, Christine Lagarde, va dir als caps de govern de la UE –en la videoconferència de dimarts– que el BCE no podia fer-se càrrec de tot i que l’actuació dels estats i de la política fiscal era obligatòria. Potser no es va avançar gaire dimarts, però es va entreobrir la porta. Després Pedro Sánchez va afirmar: «Farem el que faci falta, on faci falta i quan faci falta», gairebé el mateix que va dir Merkel ahir. I tots dos van voler emular el Mario Draghi del 2012 que ho va fer amb política monetària i va salvar l’euro.

És el moment de la política fiscal: mes inversió en la lluita contra la pandèmia i en la sanitat pública, ajuda financera a les empreses en les quals es desplomin els ingressos (per exemple els hotels si la gent no es mou), i que no perdin la feina els directament afectats ni els ingressos els pares que no puguin acudir al treball perquè les escoles on van els seus fills estan tancades. Tot Europa ha de remar en la mateixa direcció perquè és l’única manera d’evitar una segona recessió com la del 2008, que tindria catastròfiques conseqüències socials i polítiques.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

No s’ha de ser pessimista. Europa pot reaccionar com va fer Draghi el 2012 (i Merkel va permetre en silenci) baixant els tipus d’interès i comprant bons dels estats malgrat l’oposició del Bundesbank. Ara, notoris economistes alemanys –no només ‘progres’ sinó de l’‘establishment’ – han demanat a Merkel que decreti vacances per a l’ortodòxia fiscal i el superàvit pressupostari.

Una política fiscal expansiva europea exigirà cautela als països del sud. I com més duri la pandèmia, més costos. Per això la restricció al moviment de les persones –com a Itàlia, o en menor grau a Madrid– poden ser inevitables. Però s’imposa la sensatesa i distingir entre el necessari i la histèria prohibitiva. L’efecte immediat de la histèria seria agreujar la crisi. Cal recórrer, sí, a Keynes. I a la disciplina ciutadana. Però també –i no menys– al sentit comú. Si la gent es queda a casa encara que no sigui precís i que les autoritats no ho hagin indicat expressament, només empitjorarem la situació.