Les mans i el pare

Aquests dies penso molt en el meu pare. Sempre va tenir aquesta mania, però quan s’acostava el final la cosa va anar en augment. Quan tornava de qualsevol lloc que ell considerava sospitós, hipotèticament perillós o susceptible de contenir virus diversos (un hospital, una funerària, el món en general), obria la porta de casa fent servir els artells, mai el palmell de la mà. Després, anava a la pica i feia el mateix amb l’aixeta. Mirava d’obrir-la (i ho aconseguia) amb un esforçat moviment que retorçava les extremitats. Repetia aquesta operació unes quantes vegades (no em penso que exageri si dic sis o set al dia) i així era feliç. O almenys vivia tranquil. Ho vèiem, és clar, com una obsessió que fins i tot pensàvem que era malaltissa. I encara no s’havien inventat (o ell no els coneixia!) els gels antisèptics de butxaca.

Ara hi penso molt. M’arriba la facècia de Richard Wenzel, una eminència en infeccions, que explicava les deu raons principals de transmissió dels microorganismes.  Ensenyava les mans i comptava els dits de les mans. Deu. Veient com va tot, obsedits com estem, aquest article és un homenatge al meu (maniàtic) pare i a la seva (no tan maniàtica) obsessió.