Això tan tonto

Viure el que no tocava. El que no crèiem. Una sèrie apocalíptica feta realitat. Així estem, veient com la seguretat es va desmuntant peça a peça. Encara ens costa comprendre que la protecció no és només per a un mateix, sinó per evitar el contagi d’altres més vulnerables. En la nostra societat del jo i jo i encara una mica més del jo, ens resulta difícil connectar les estadístiques amb el nostre propi entorn. Es parla d’edats o de patologies prèvies, i no hi posem el rostre d’amics o familiars. Potser, simplement, és que encara no som del tot conscients que un minúscul virus ha fet una mossegada a la nostra bombolla de benestar. Per les xarxes abunden els que proclamen el judici final. Com era de preveure, l’oposició s’oposa. A tot. Si el Govern obre, s’exigirà que tanqui. Si tanca, ¿per què no obre? I quan al vagó del metro se sent una tos, contenim la respiració.

Totes les contradiccions del sistema queden al descobert. De sobte, això de les cures, això que semblava tan tonto, pren tot el seu significat. Un agent de 125 nanòmetres ha hagut de venir de la Xina per explicar-nos-ho.