Diàleg entre el Govern d'Espanya i la Generalitat

Una solució és més que una sortida

L'independentisme haurà de donar llum verda a les iniciatives defensades pel socialisme català, de la mateixa manera que el PSOE i PSC no hauran de torpedinar les postulades pel republicanisme

3
Es llegeix en minuts
indepe

indepe

Fa uns anys, quan a Catalunya encara no era present una majoria parlamentària independentista, Felipe González va manifestar en sessió pública que la independència de Catalunya era un objectiu impossible. I quan se li preguntà què passaria si algun dia existís una majoria clara que la volgués va respondre amb un 'també'. Cert és que el que abans es podia despatxar amb afirmacions taumatúrgiques i argumentaris precuinats sobre preteses fortaleses d’un Estat autonòmic espanyol que poc tenia que envejar als Estats federals, avui sonen estrafolàries

Més aviat tot al contrari, s’ha evidenciat l’atzucac en què es troba el sistema democràtic espanyol a compte de la demanda de la societat catalana d’exercir el dret a l’autodeterminació, present en el conjunt del catalanisme des de 1971 a través del tercer punt de l’Assemblea de Catalunya de reclam d’un Estatut d’Autonomia com a pas previ a exercir-lo. Amb tot, bunqueritzades darrere d’un marc constitucional de formigó, esquerra i dreta espanyoles optaren per la inhibició davant del que s’estava forjant de Catalunya estant. I poques veus se sentiren sobre la necessitat de 'trobar una sortida' que permetés culminar el que havia quedat en el calaix de la Transició. Dèficits arrossegats i incrementats, altrament, arran de les conseqüències nefastes del cop d’Estat de Tejero per a l’inici de reconciliació del conflicte secular entre Catalunya i Espanya que havia suposat el suport majoritari del catalanisme a la Constitució.  

El pensament polític constitucionalista espanyol avui dia es troba emparedat entre qui ha optat per mantenir-se en la regressió democràtica i els que se senten cridats a 'trobar una sortida', avui instal·lats en el Govern d’Espanya, la qual cosa explica l’acceptació de l’escenari de diàleg i negociació impulsat per Esquerra Republicana, que aporta, malgrat el tacticisme i/o l’oportunisme palesat per Junts per Catalunya amb la voluntat clara d’afeblir el republicanisme, una alenada d’energia a l’independentisme. N’és prova, d’una banda, el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític que inevitablement expulsarà les tesis repressives, haurà  d’obrir la via de la desjudicialització i aplanarà el camí cap a l’amnistia. En segon lloc, l’acceptació que qualsevol hipotètic acord haurà de ser passar per les urnes, que, més enllà de constatar allò substancial en democràcia que res pot restar aliè al sufragi, apunta a la imprescindibilitat d’un referèndum de convalidació.

No obstant, el Govern espanyol haurà desempallegar-se de l’imaginari felipista perquè l’èxit només podrà assolir-se si s’assumeix sense complexos que l’objectiu és 'construir una solució' i no 'trobar una sortida', malgrat que s’hagin d’explorar terrenys ignots. D’aquí, la importància de no 'contaminar' la mesa de diàleg entre governs de tot allò que ateny a les funcions de la comissió bilateral entre les administracions central i autonòmica quant a traspassos competencials estatutaris i inversions, d’igual manera que les relacions entre partits polítics independentistes i constitucionalistes també han de tenir els seus exclusius canals en el marc de les relacions entre grups parlamentaris.

Efectivament, la funció de la mesa de diàleg ha d’encarar el repte de 'construir la solució', per a la qual cosa serà imprescindible que cap part pugui vetar l’opció d’altri. L’èxit, en definitiva, només podrà venir de la praxi del no-bloqueig en la mesura que no pot  ignorar-se el principi de realitat que expressen les dades electorals.

Notícies relacionades

En definitiva, desbrossar camins paral·lels, tot participant cada una de les parts en la solució de l’altre (d’aquí la transcendència sobre de qui recaurà la pròxima presidència de la Generalitat, com es configuraran les majories parlamentàries en la propera legislatura, així com les ponències que s’hi puguin obrir). 'Construir la solució', en definitiva, obligarà a l’independentisme a donar llum verda a les iniciatives defensades pel socialisme català, d’igual manera que PSC no haurà de torpedinar les postulades pel republicanisme. En definitiva, un creuament de col·laboracions, a manera de 'compromís històric' entre les esquerres en entendre que, per diferents que siguin els objectius, els uns són part de la solució dels altres. I a l’inrevés.

En conclusió, aprofundir en la democràcia com a catalitzador de la resolució del conflicte, raó per la qual el republicanisme  ha d’acabar de superar el nacionalisme i el socialisme, alhora, a més d’enterrar l’imaginari immobilista perpetuat per  Felipe González, haurà d’assumir com a inevitable no vetar la inclusió de l’opció de fer efectiva la independència.