Al contraatac

El problema de la moda

Amb les filigranes que feien les mestresses de casa per estalviar en la postguerra es podrien redactar llibres sencers de 'zero waste'

2
Es llegeix en minuts

  / JORDI COTRINA

 
zentauroepp46462717 barcelona  barcelon s   07 01 2019      economia       prime191209180557

/

Carme Martí va néixer el 1872 a Sant Quirze de Besora i només 18 després ja va publicar i patentar el seu propi sistema de patronatge destinat a proporcionar els coneixements necessaris per tal que les modistes i les dones que es volguessin fer la roba poguessin cosir-la a mida de cada cos. Des del present potser no sembli gaire feminista això de la costura però deuen haver estat milions les dones que al llarg del segle XX van poder a la moda amb roba feta amb les seves pròpies mans. I moltes a qui els va permetre guanyar-se la vida.

Filigrantes per estalviar

Fins que no va arribar la 'fast fashion' la majoria de compradors podien distingir els tipus de teixits, el patronatge, la qualitat. En general ningú tenia tantes peces com tenim ara i suposem que el panorama deuria ser molt més avorrit i uniforme, però tot durava més. O sigui que vestir-se era infinitament més sostenible que ara.

La meva sogra, que va viure la postguerra, m’explica que va contribuir a l’economia familiar cosint la roba dels seus fills. Que la modista li feia el patró i ella muntava les peces amb la seva Singer de pedal i quan creixien una mica anava eixamplant o allargant les peces. Amb la poca vora que es deixa ara és impossible aprofitar la roba.

També m’explicava que quan els abrics de llana es desgastaven, els descosia i els tornava a cosir girats del revés i així semblaven nous. Amb les filigranes que van fer les mestresses de casa per estalviar en aquella època es podrien fer llibres sencers de zero waste.

Per a moltes dones professionals que venien de classe social baixa que no es podien permetre la visita a ca la modista ni tenien el temps ni les ganes de passar-se el dia cosint, les grans cadenes van suposar un autèntic alliberament. Ho van viure com a part del seu procés d’emancipació personal però no es van adonar de la trampa: que era un sistema que es va anar pervertint cada cop més, primer explotant les modistes espanyoles, després rebaixant fins a límits insospitats la qualitat de la roba fins a acabar amb l’externalització.

Notícies relacionades

Amb uns cicles cada cop més curts, col·leccions noves que entren cada setmana, unes condicions de treball en origen poc allunyades de l’esclavatge, la roba de les dones occidentals i el gust per anar-la canviant a cada moment està empobrint poblacions senceres en altres continents i augmentant exponencialment els nivells de contaminació.

Però la solució no sembla fàcil: el que no volem és tornar-nos a tancar a casa per fer-nos la roba encara que en sabéssim, ni tenim el poder adquisitiu per fer-nos-la a mida (que tot i això resulta impossible perquè ja no queden modistes independents) i les marques que comencen a treballar d’una manera ecològica també resulten excessivament cares per a la majoria de butxaques. De nou, parlem d’un problema polític, i com a problema polític necessita d’una resposta col·lectiva.