El parèntesi

És bo mirar de mantenir la calma quan sembla que tot s’enfonsa. ¿Tot s'enfonsa? Les borses desbocades a la baixa, aquest increïble confinament col·lectiu a la Itàlia altiva del nord, les anul·lacions de congressos, de maratons i espectacles, fins i tot de misses i de partits de futbol, el tancament d’escoles i museus. Hi ha dies que tens la sensació de viure a precari, sense garanties de durada. De fet, ara en prenem consciència, però no és cap novetat. Vivim en la fragilitat, en la incertesa. Ens havíem apropiat de la sensació d’estar per damunt de la contingència, com si res pogués interrompre la seguretat en la qual pensàvem viure, i ara resulta que som a les portes de l’Apocalipsi.

¿I és així? L’evolució dels últims dies bé que ens ho fa sospitar, però després surt un expert i ens diu que això durarà, però que s’acabarà després de Setmana Santa, és a dir, quan la calor deixi els virus inactiu. Potser mai havíem viscut en directe una histèria similar, una psicosi col·lectiva d'aquest embalum, però és bo pensar en la idea de parèntesi. Es tancarà, tard o d’hora. El que es tracta de saber és quines ferides ens deixarà i fins a quin punt es podran cicatritzar.