Últimament, si jo fos Messi...

Últimament, quan veig jugar el Barça amb aquest aire trist, em passa pel cap un pensament negre. Si jo fos Messi, em dic, me n’aniria del club a final de temporada. Faria ús d’aquesta clàusula misteriosa que hi ha al contracte i em buscaria un equip on pogués divertir-me una mica més. Ja m’havia assaltat abans una blasfèmia així, quan el Barça de Valverde semblava jugar a no perdre i perdia, però ha tornat ara, en els moments en què l’equip de Setién sembla haver-se valverditzat –com en algunes fases de dissabte davant de la Reial Societat–.

En realitat, les raons per les quals el Barça es converteix a estones en un equip trist i agònic, que juga a empentes i rodolons, són variades. Algunes les ha heretat Setién del seu predecessor, com aquest interès cada vegada més relatiu en els jugadors del Barça B. Així, en una alineació que no aconsegueix regatejar, en la qual només Messi s’atreveix a jugar-se l’un contra un, estaria bé apostar una mica més per Ansu Fati, per Riqui Puig.

L’obsessió

Altres vacil·lacions són de la seva pròpia collita, com aquesta obsessió per treure la pilota des d’enrere, des de tan enrere que Ter Stegen aviat serà un dels millors passadors de la Lliga. Per alguna essència mal entesa, de vegades s’està jugant al centre del camp i la pilota torna cap enrere, de nou al porter –¡casa!–, com si cada vegada tot hagués de començar des de zero. És certament una afirmació de personalitat, però també té una cosa d’antinatural i forçada, potser perquè tot passa tan lluny de l’àrea d’influència de Messi. Ho podríem anomenar futbol masoquista.

A mesura que avança la Lliga, resulta clar que hi ha dues situacions que s’arrosseguen des de l’inici. Una és la presència innegociable de Busquets, que a la seva edat ho juga tot i, tal com apuntava fa poc Van Gaal, dificulta que De Jong tingui més pes en el joc, potser com a migcampista. L’altre dilema és la presència intranscendent de Griezmann, la seva dificultat per encaixar a l’equip, ofesa pel privilegi que suposa la seva titularitat indiscutible, tot i que no sempre merescuda.

Carreró sense sortida

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

De vegades penso que aquest cúmul d’incidències es podria resoldre amb una bona ratxa, amb una victòria de prestigi, i a això ens agafem els aficionats. A això i a la classificació. El contrapunt, és clar, és que aquest futbol lent, que en lloc d’il·lusió transmet sofriment, acabi per alienar definitivament Messi i arribi aquell instant fatídic en què sí, pensi en la possibilitat de...

És clar que llavors me l’imagino calculant els avantatges i inconvenients d’una decisió tan difícil: la força del costum, els seus amics, la ciutat, els colors... Fins i tot el veig valorant la mala sort amb les lesions dels seus companys. Si jo fos Messi, em dic després, no me n’aniria del Barça a final de temporada, però faria tot el possible –dins de la legalitat– perquè s’anessin els que han convertit aquest club i aquest equip en un atzucac, una broma de mal gust. I llavors em pregunto si encara hi ha l’hotel Hesperia, a Castelldefels, i si les seves sales de reunions són discretes i agradables.