Governar en coalició

Governar en coalició mai és fàcil, i més si no es té experiència. Ara mateix, els Executius d’Espanya i de Catalunya són de coalició i en tots dos es produeixen descoordinacions, desacords i discrepàncies. La diferència és que en el d’Espanya han aparegut molt aviat, quan només porta menys de dos mesos de funcionament, i en el Consell Executiu han tardat més en explicitar-se –les discrepàncies de fons existeixen des de la seva formació, fa gairebé dos anys– i semblen més greus.

Les divergències entre ERC i Junts per Catalunya (JxCat) són gairebé tan antigues com el procés, es van aguditzar després dels fets d’octubre del 2017 i s’han anat agreujant durant la presidència de Quim Torra. No obstant, ERC sempre s’havia resistit a expressar en públic les seves discrepàncies i al final admetia les pressions procedents de la postconvergència, com va passar amb la dura campanya de desqualificacions per forçar Oriol Junqueras a acceptar la llista de Junts pel Sí per a les eleccions generals del 2015. És només un exemple. Més recentment, la tensió semblava haver arribat a un punt de no retorn el 29 de gener, dia en què Torra va declarar la legislatura «esgotada», va acusar ERC de «deslleial» i va anunciar la convocatòria d’eleccions, sense data, una vegada aprovats els pressupostos de la Generalitat.

Esquerra va interpretar que Torra s’apropiava de l’acord dels Pressupostos, en el qual pràcticament no havia intervingut, però va continuar callant. Va haver de passar el míting de Carles Puidemont a Perpinyà, amb atacs furibunds a la taula de diàleg, en què participen a més quatre delegats de l’expresident, perquè ERC esclatés dimecres passat al Parlament, on el portaveu, Sergi Sabrià, va denunciar els atacs a una taula en què es participa. En aquest ple, Torra va responsabilitzar el president del Parlament de la retirada del seu escó i va retreure ERC l’actitud d’«anar amb el lliri a la mà» en comptes d’exigir, com fa ell, una data per al referèndum d’autodeterminació. La situació ha arribat a un punt en què el millor seria que es convoquessin eleccions com més aviat millor.

En l’altre front, el PSOE i Unides Podem (UP) han protagonitzat una setmana plena de recriminacions en públic dels uns als altres sobre la llei de la llibertat sexual després d’unes primeres discrepàncies sobre immigració i el conflicte del camp. El desacord va provocar que s’avancés a divendres una reunió de coordinació dels dos partits prevista per a aquesta setmana. En aquesta, el PSOE i UP van declarar que el que va succeir no tornarà a ocórrer. El que ha passat ha sigut no només per falta d’experiència –UP s’està transformant ara en un partit com els altres–, sinó perquè ha pogut més el desig d’apuntar-se un èxit que la necessitat de preparar les lleis conjuntament i tenint en compte tots els ministeris implicats. El PSOE i UP, com ERC i JxCat, competeixen pel mateix electorat, que complica governar en coalició i fa que s’imposi l’escepticisme quan es promet que no tornarà a passar.