La UE davant dels fluxos migratoris

La Unió Europea (UE), després del caos migratori del 2015, va subcontractar Turquia el març del 2016 per al control migratori del Mediterrani Oriental. Quatre anys després, la UE continua sense haver-se preparat per gestionar i integrar els fluxos de refugiats i immigrants per si mateixa, ha concentrat el seu esforç en el control de fronteres, ha renunciat als valors humanitaris que proclama i ha continuat subcontractant el control migratori a altres països (Líbia, Marroc, Níger). Aquesta actitud col·loca la UE en una posició de debilitat geopolítica, propensa a rebre xantatges, com ara el de l’autoritari president turc, Recep Tayyip Erdogan.

Malgrat el control fronterer reforçat, les dades dels últims anys –139.000 entrades irregulars el 2019 a la UE, segons l’Agència Europea de Fronteres– indiquen que les arribades no s’interrompen. El flux de refugiats i immigrants creixerà a causa de l’explosió demogràfica a l’Àfrica, l’enorme diferència de renda entre Europa i els seus veïns de l’Àfrica i d’Àsia, i la persistència de conflictes, violència, repressió i expectatives personals limitades als països d’una perifèria estesa des de l’Afganistan a Llatinoamèrica, en què Europa exerceix de pol d’atracció. El 49% dels refugiats a les illes gregues procedeixen de l’Afganistan, segons les Nacions Unides, i més d’1,25 milions de residents a Espanya procedeixen de Llatinoamèrica (el 24,9% dels estrangers registrats), segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Repartiment equitatiu

Aquests últims quatre anys, la falta de voluntat política d’un ampli grup d’estats europeus ha impedit un acord per al repartiment equitatiu dels sol·licitants d’asil dins de la UE, i ni tan sols s’ha pogut consensuar una legislació comuna sobre asil. Un acord de repartiment equitatiu en una UE de 447 milions d’habitants permetria absorbir amb facilitat aquests fluxos migratoris, sobretot quan la UE necessita immigrants per evitar el declivi demogràfic. Sense immigració, la població de la UE ja hauria disminuït el 2017 i el 2018, i el 80% del limitat augment de població del 2012 al 2016 va ser gràcies a la immigració. Fins i tot Polònia, malgrat la seva retòrica oficial antiimmigració, és el país de la UE que concedeix més permisos de residència a ciutadans no comunitaris, perquè necessita treballadors (683.000 nous permisos el 2017), segons l’Eurostat.

La gestió dels refugiats i immigrants irregulars, malgrat ser un problema col·lectiu en una UE sense fronteres internes, s’ha deixat en mans dels estats, amb una càrrega més gran sobre els països més exposats: Grècia, Itàlia i Espanya. Grècia, que va perdre el 27% del seu producte interior brut (PIB) durant la crisi, és el país en una situació més delicada, amb 71.000 noves arribades de refugiats i immigrants el 2019, que se sumen a les 262.000 arribades del 2016 al 2018. L’alta concentració de refugiats a les illes gregues, sense mitjans i amb infraestructures col·lapsades, ha creat una situació social tensa, explotada per la ultradreta. L’illa de Lesbos, amb una població tradicional de 86.000 habitants, acull des de fa anys 20.000 refugiats.

Dotacions educatives

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

A la UE hi vivien uns 4,8 milions d’immigrants irregulars el 2017, segons un estudi del Pew Research Center. A aquesta xifra, cal afegir-hi les persones a qui anualment se’ls reconeix l’asil a la UE (333.400 el 2018 i 533.000 el 2017), les que tramiten la sol·licitud i la immigració regularitzada. Una integració d’aquesta població requereix allotjament, permisos de treball i ampliar les dotacions educatives i de sanitat a les zones on resideixen més immigrants. La insuficient inversió pública en vivenda, educació, sanitat i protecció social genera els problemes que la ultradreta explota políticament.  

Els ajuts europeus han sigut molt limitats en comparació amb els recursos requerits per a una adequada gestió i integració de refugiats i immigrants, ja que la UE destina una part important d’aquests ajuts als mitjans policials i navals del control de fronteres, cosa que redueix els fons per als refugiats, i que les quantitats abonades són inferiors a les anunciades, com mostra el cas de Grècia i altres països. La situació es veu agreujada pels extremadament lents tràmits d’asil per la falta de personal i mitjans davant de l’enorme volum de sol·licituds (més d’11 mesos a Espanya per iniciar el tràmit), així com per l’escassa operativitat dels mecanismes de repatriació d’immigrants irregulars (ni tan sols dels implicats en activitats delictives) a causa de l’elevat cost i la falta de mitjans. La realitat està molt allunyada dels esquemes teòrics dissenyats als còmodes despatxos de les institucions a Brussel·les.