Els refugiats ens són igual

En el futur hi ha uns ulls flamejants, com el de Sauron, que ens estan mirant. En el futur s’estan fent ja moltes preguntes. Igual que avui clavem la vista al 1933 i ens preguntem què dimonis els passava als alemanys que van permetre que els jueus fossin exterminats, clavaran en nosaltres la vista i es preguntaran com dimonis hem permès que els refugiats s’aixafin fins a l’asfíxia en la pressió entre Turquia i la Unió Europea.

La situació humanitària a les fronteres és atroç, i no només en els pics informatius. Els campaments turcs han sigut tots aquests anys una de les alfombres colossals sota les quals la Unió Europea –nosaltres– ha amagat allò que considera porqueria. Com quan contractem un país africà perquè ens faci d’abocador de residus tòxics, però amb persones, que, d’una altra manera trucarien, al nostre timbre. Porqueria.

Admetem, almenys, que els considerem porqueria. Potser és un bon moment per fer-ho. Potser és l’únic que podem fer: oferir respostes als historiadors del futur. Per exemple, podem admetre que aquell nen mort, l’Aylan, que va aparèixer de cap per avall en una platja, ens importava tres collons, i que tots els nostres poemets i dibuixos i mems i tuits i articles i declaracions públiques no eren més que sentimentalisme barat. Apunta això, futur: tot el que vam dir llavors era una ‘fake news’.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Potser és un bon moment per admetre també en veu alta que, mentre passem el dia valorant els nostres sentiments davant d’una paraula que ens sona ofensiva, en realitat no som capaços de sentir, perquè estem immunitzats davant del sofriment aliè. Que reaccionem a una foto o a un acudit amb llagrimetes que ens fan quedar molt macos a Instagram, però que la nostra epidermis moral és de rinoceront.

Admetem, doncs, que no ens importen, que no els considerem gent, que no volem assumir cap responsabilitat. Així haurem fet alguna cosa pel futur. Deixem escrita la solució a l’enigma. Som indiferents, diguem el que diguem.