Els presos del procés
De lleis, aplicacions i reformes
Es reivindica la via política i del diàleg com l'única que pot resoldre aquesta situació, perquè ni la repressió ni les amenaces ens duran enlloc. L'amnistia també és legal
GRAF9616. MADRID, 01/12/2018.- Imagen capturada de la cuenta oficial de Òmnium Cultural de Twitter de los siete dirigentes independentistas presos en la cárcel de Lledoners (Barcelona), (de izda. a dcha) Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Josep Rull y Raül Romeva. Los siete dirigentes han exhibido unidad en una fotografía realizada en el interior del centro penitenciario, mientras preparan acciones de protesta que, en algún caso, podrían incluir una huelga de hambre. EFE ***SÓLO USO EDITORIAL*** /
Reconec que fa uns anys no em plantejava el fet que la llei fos interpretable per part de la judicatura. Imaginava els senyors de la toga (ni pensava en la possibilitat que fossin dones) ‘impartint’ justícia en funció d’unes lleis que s’assemblaven més a la normativa de circulació. I encara fa menys anys que hem sentit a les notícies els noms dels lletrats del Parlament o que hem hagut de reivindicar l’obligatorietat moral de l’‘in dubio pro reu’ davant d’això que en diem ‘retorçar’ el dret i que es tradueix a voltes en un abús de poder.
El que em costa molt d’entendre és el concepte de 'semillibertat' que utilitzen alguns mitjans de comunicació per descriure la situació en què es troben alguns dels presos del procés que s’han acollit a l’article 100.2 del reglament penitenciari. No sé si es pot ser semilliure o si és un exercici de cinisme. Les penes de presó d’aquest judici em semblen tan malament com el primer dia, ara que els Jordis porten gairebé 900 dies tancats. Però tant els instruments utilitzats per la condemna com les sortides de la presó per treballar, atendre un familiar o fer tasques de voluntariat estan recollides al corpus legal del país. Com també ho estan per altres presos, dels més coneguts i dels més anònims. Les desigualtats sovint no es troben en el dret, sinó en les oportunitats, en la formació, en els recursos, en el desemparament.
Ara que s’ha constituït la taula de diàleg, sapiguem de les dificultats que trobarà,però tampoc ens deixem ‘entabanar’ pels qui la boicotegen des de posicions fins i tot oposades. El manifest ‘¡Amnistia, Ara!’ reivindica la via política i la del diàleg com l’única que pot resoldre aquesta situació, perquè ni la repressió ni les amenaces ni les proclames ens duran enlloc. L’amnistia també és legal. Hi ha qui diu que cal reservar-la per situacions excepcionals de canvi de règim. Doncs és potser això el que ens cal. Un canvi de règim. Una solució política. Una mesura legal.
