L'amor és cec

L’amor és cec. L’amor tot ho pot. L’amor és la força que mou el món i dona sentit a les nostres vides. L’amor és l’únic que importa i el centre de l’univers que cadascun de nosaltres habita. L’amor. Quantes coses s’hauran dit de l’amor al llarg de la història, quanta fingida perfecció s’ha pogut bolcar sobre un sentiment inexplicable, generant-nos una esguerrada necessitat de sentir-lo, sigui com sigui. Tanta, que fa por enamorar-se. Tanta que, de fer-ho, ens imaginem a nosaltres mateixos com a herois en una tragèdia grega. Herois que haurien de ser recompensats per haver-se atrevit a bategar amb força.

Ens volem enamorar, però sembla que hem oblidat com fer-ho. Sembla que hem oblidat que l’amor no és una droga, ni tampoc una cura. No és ni malaltia ni antídot. Ni guerra ni pau. L’amor és un treball com qualsevol altre; un esforç constant que ens atrapa i ens allibera, una font d’inspiració, una quimera que passeja amb nosaltres pels carrers de les nostres vides, intentant mantenir el ritme. Però l’amor, com tots els conceptes, com tots els absoluts que nosaltres hem après a relativitzar a cop d’existir en un món compartit, ni és cec ni ho pot tot.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

‘Love is blind’ és un ‘reality’ de Netflix que explora la idea de l’amor com un element no només més enllà del sentit de la vista, sinó de la mateixa vida. Tanca els seus concursants en una bombolla d’irrealitat, i els demana que s’enamorin sense veure’s, eliminant totes les variables del món real. Tallant tot contacte amb l’exterior i pensant tan sols en les paraules que surten de l’altre costat de la paret, els concursants s’enamoren d’una idea, d’un ‘potser’ que no sempre es tradueix en la realitat de les seves vides.

Volen que l’amor no ens jutgi, que no ens vegi. Però fins i tot si així fos, l’amor no és orfe: és el producte de les nostres ànimes, del nostre existir. I nosaltres existim al món real, encara que no vulguem. Vivim en un món cínic i desesperat. I abracem la ficció, i ens enganyem pensant que la màgia de l’amor ens salvarà de l’infern que hem creat. Utilitzem l’amor com un consolador, aferrant-nos a ell sense posar-hi cap esforç, fent-lo responsable únic de la nostra felicitat. L’amor no és una droga que ens eleva per sobre del bé i del mal. Podria ser, això sí, una invitació a ser més del que som. Però no li demanem a l’amor que sigui orfe de tot context, perquè si li demanem a l’amor que existeixi més enllà del món real, mai ens el trobarem al supermercat. I per aquí no passo.