ANÀLISI

Una derrota que no anul·la l'optimisme

D'aquí uns mesos, quan s'acabi la Lliga, sabrem si la derrota per 2-0 va ser una anècdota o una premonició

2
Es llegeix en minuts
jmexposito52585494 madrid   01 03 2020         deportes           los blaugrana200301233839

jmexposito52585494 madrid 01 03 2020 deportes los blaugrana200301233839 / JORDI COTRINA

Aquesta setmana els atzars de la vida m’han portat a tancar per sempre la casa dels meus pares a Manlleu. La casa on vaig créixer. Mentre buidava els armaris i calaixos de la meva infància, mentre atresorava uns records i en foragitava d’altres, pensava també que allà vaig començar a ser seguidor del Barça. Tenia set o vuit anys, el que significa que en porto uns 45 seguint l’equip. D’aquests, 15 han sigut amb Leo Messi al camp. Una tercera part de la meva vida en blaugrana disfrutant amb el millor jugador del món. No està gens malament, penso, i el vertigen dels anys queda mitigat per aquesta sensació de privilegi absolut. 

En aquesta mateixa habitació d’adolescent va penjar durant anys el pòster del Barça de la Recopa de Basilea. En un calaix, al costat d’un cub de Rubik, apareix una capseta amb els primers cromos que vaig guardar. Rexach, Cruyff, Migueli. També el de Sadurní, especial perquè té el seu autògraf. Sadurní era amic de joventut del meu oncle Anton, a la Bisbal del Penedès, al costat de l’Arboç. Un dia, quan era al Forn de les Escales visitant la família, va aparèixer Sadurní en persona. Els meus pares em van animar a saludar-lo i jo, vergonyós, em vaig amagar. No em podia creure que fos de carn i ossos, que aquell senyor bon jan jugués amb Cruyff.

Dialogar amb la pilota

Potser per aquesta impressió sobrenatural que em va produir, durant anys vaig veure Sadurní com el prototip de porter. Tots els arquers tenien la seva cara, les seves qualitats felines i de col·locació. Fins i tot més tard, quan vaig llegir que Vladímir Nabókov, porter en la seva joventut a Cambridge, descrivia aquesta posició com la de l’«home del misteri», vaig pensar en Sadurní.

Ara sé que el misteri dels porters és que estan molt sols al camp i passen llargues estones parlant amb ells mateixos, d’un costat a l’altre a l’àrea. També me n’adono que al Barça actual, Ter Stegen juga contra aquest misteri. Setién el convida a dialogar amb la pilota i el discurs del Barça comença a les seves cames. Quan les passades flueixen, com ahir a la primera part al Bernabéu, l’equip es torna més loquaç i convida a l’optimisme. Com a mínim fins que Arturo Vidal es fica pel mig com el dijous. Llàstima d’ocasions errades.

Promesa de bon joc

Notícies relacionades

Parlant del Reial Madrid... Una marca ja històrica en un gerro del menjador, a casa dels meus pares, em recorda que un dia vaig celebrar massa un gol del Barça. Final de la Copa del Rei contra els blancs. 2-1, gol en planxa de Marcos, i Schuster fent botifarres. Em vaig posar a saltar de l’alegria, vaig perdre l’equilibri i em vaig estampar contra la vitrina...

¿Quants enfrontaments entre Barcelona i Madrid dec haver viscut en aquesta casa? Impossible recordar-los tots. Les grans victòries ens ajuden a fixar el passat, es queden marcades al calendari dels dies memorables. El partit d’aquest diumenge al Bernabéu, en canvi, s’esvairà aviat. Em quedo amb la promesa de bon joc a la primera part, per a un equip que està escarransit, mentalment i físicament. D’aquí uns mesos, quan s’acabi la Lliga, sabrem si la derrota per 2-0 va ser una anècdota o una premonició.