Una taula narcotitzada

Dumas en va tenir prou amb tres mosqueters i el jove D’Artagnan per fer front a les intrigues del cardenal Richelieu. El pop es va bastar amb quatre joves de Liverpool per prendre a l’assalt l’edèn musical. La democràcia espanyola va necessitar set ponents per redactar la Constitució després de la llarga nit de la dictadura. Jesucrist va reclutar 12 apòstols per expandir el seu credo. Amb un menys i tres suplents, el campió aixeca la Champions...

Si el nombre d’actors destinats a una missió dona la mesura de la dificultat de l’empresa, sens dubte, la recerca d’una sortida per al conflicte català supera en complexitat totes les anteriors, reals i fictícies. Ni més ni menys que 16 persones s’asseuran aquest dimecres en l’estrena de la taula bilateral, que en realitat és multilateral. Més que una taula, una assemblea.

Amb tot, la dada més significativa són les escasses esperances dipositades per les parts en la cita. La fallida tècnica de la coalició que governa la Generalitat i l’estira-i-arronsa entre les dues forces independentistes narcotitzarà la taula fins que les urnes catalanes no creïn un nou Executiu.

Mentrestant, el Govern espanyol i Esquerra persegueixen que res es trenqui. Les urnes han unit els seus destins. La pervivència de Sánchez és avui en mans d’ERC, però Esquerra no és lliure d’utilitzar aquest poder al seu aire. Deixant caure el socialista, els republicans s’exposarien al rigor extrem d’una coalició de dretes a la Moncloa.

Galícia i Euskadi

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La prioritat compartida, doncs, no és tant aconseguir avenços palpables aquest dimecres com garantir que la taula no es trenqui a trossos. Assegurar les posicions, reafirmar l’aposta per la negociació i rendibilitzar-la en les urnes: ERC, en les catalanes; el PSOE, en les gallegues i les basques.

La part de la taula controlada per Puigdemont i Torra intentarà desacreditar el pragmatisme d’ERC. La prioritat absoluta és el xoc per l’hegemonia independentista. Però dinamitar la taula sense envermellir de vergonya després de la campanya del Sit and talk no és tan senzill. A més, hi ha el dilema de Puigdemont: obstaculitza el diàleg, però sap que només aquest pot alleujar la seva situació.