L'arbre

La meva dona es diu Delia. A l’escola tenia una millor amiga. Delia i la seva millor amiga passaven juntes l’esbarjo. Solien anar a un lloc amagat del pati, un racó poblat d’arbres i tranquil. Delia i la seva millor amiga triaven un arbre cadascuna i fingien que els arbres eren els seu nòvios. Parlaven amb ell, li explicaven les seves coses i feien plans per al cap de setmana. L’abraçaven. Hi discutien. El besaven posant una mà sobre l’escorça per no empassar-se les formigues. S’acomiadaven d’ell amb pena a l’hora de tornar a classe, dia rere dia.

Delia va explicar tot això a la meva filla, que també es diu Delia, l’endemà de Sant Valentí, i em va semblar súper bonic. Vaig deduir que és la meva dona perquè soc el més semblant a aquest arbre que va trobar en la seva vida.

Pots comptar. Potser jo, al conèixer-nos, en algun moment, vaig intentar impressionar-la semblant enginyós i divertit i vaig provar de mostrar virtuts extraordinàries quan només havia de recordar-li a aquest arbre del pati, només havia de ser un arbre ensopit i avorrit. Justament una cosa que se’m dona bastant bé, tot sigui dit. De vegades només cal aguantar, escoltar i arrelar.

La col·lecció de cromos

Saps que t’has fet gran quan no t’importaria ser un arbre la resta de la teva vida. Saps que t’has fet vell quan et molesten més, moltíssim més, els equips que no saben defensar que els equips que no saben atacar.

Saps, malgrat tot, que sempre conserves alguna cosa del que vas ser de petit. Abans completava col·leccions de cromos posant com a excusa la meva germana petita. Ara omplo la casa de porteries i pilotes utilitzant com a excusa els meus fills. Jo no jugava amb arbres al pati. Jo sortia a l’esbarjo amb tanta ànsia per jugar a futbol que ni tan sols em menjava l’entrepà. De fet, un any vaig anar acumulant a la motxilla un munt d’entrepans, desenes, entre els llibres i en totes les butxaques. Allò es va anar podrint fins que una tarda el meu pare va entrar a la meva habitació i em va preguntar què era el que feia tanta pudor, i van descobrir l’empastament putrefacte dels entrepans.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Podria haver llençat els entrepans abans a casa, a l’escola o al carrer i mai m’haurien descobert, però em feia mandra, se’m feia impossible escalar aquest mur. Pensava «ja els llençaré demà» i arribava l’endemà i tornava a pensar el mateix, i passava un dia més, i després un altre, i una setmana i després una altra, amb rumb directe al desastre. Es podria dir que els entrepans van ser després les assignatures de la universitat, d’alguna manera; els entrepans van ser després això de posar-se seriosament amb la vida, que hi ha qui pensa que ho continuem ajornant, i és una mica així, ho admeto.

Podria haver fet el més fàcil però em feia mandra i ara soc un arbre. Saps que t’has fet més gran quan la vida t’obliga a disfressar-te de qualsevol cosa i ho acceptes perquè no hi ha més remei, tot i que a vegades el que t’agradaria ser de veritat és la versió adulta d’aquest nen que s’emporta els deures a l’estadi per estudiar als descansos dels partits, sortir al pati a jugar al futbol a l’atac i acumular entrepans a la motxilla.