Editorial
La pressió dels rics dins la UE
La sortida del Regne Unit no pot ser utilitzada com a argument per fer més grans les diferències al si de la Unió
zentauroepp52369512 16 02 2020 el presidente del consejo europeo charles michel200219210159 /
El fracàs amb què van acabar dos dies de negociacions en el Consell Europeu ha posat de manifest les diferències entre els contribuents nets amb un PIB per càpita molt per sobre de la mitjana europea i els receptors nets, que perceben de la Unió Europea més del que aporten. La pretensió dels primers que el pressupost per al període 2021-2027 sigui l’equivalent a l’1% del PIB global dels Vint-i-set, tenint en compte la pèrdua de 75.000 milions d’euros que fins ara aportava el Regne Unit, xoca amb l’objectiu dels segons de preservar els instruments de cohesió en dos camps específics: les subvencions a l’agricultura i els ajuts regionals. El punt de partida dels dos blocs és tan distant que ni tan sols sembla viable la proposta de mínims: que el pressupost equivalgui a l’1,07% del PIB de la UE.
No és exagerat considerar el punt de partida de Dinamarca, Suècia, Holanda i Àustria com una forma d’austericidi que faria més grans les diferències entre aquests països i els que, lluny de convergir-hi a curt termini, es poden trobar amb recursos minvats –el 14% menys per a l’agricultura– i una greu crisi social. Dit d’una altra manera: compensar amb la contracció de la despesa l’efecte immediat del ‘brexit’ sense explorar altres fórmules, posar l’accent en el pacte verd i la revolució digital i exigir alhora una acceleració en els mecanismes de convergència fiscal comporta el risc que les economies europees més pròsperes vegin complertes les seves expectatives i, al contrari, s’enfosqueixi la viabilitat futura d’aquelles que queden fora d’aquest marc de referència.
Per a Espanya, el moment és especialment preocupant. No només per al sector agrícola –el 3% del PIB i menys del 5% de la mà d’obra empleada–, sinó perquè si es contreuen els ajuts en el rang proposat pel front de l’austeritat, el país passaria a ser contribuent net malgrat presentar el mateix perfil econòmic que abans del ‘brexit’. Un factor de desequilibri inassumible per a un soci de la UE que encara arrossega desajustos derivats de l’última crisi.
