La cruïlla d'ERC

L’independentisme eixelebrat va irrompre en el territori convergent i va anar expulsant als marges, o a l’espai exterior, tots aquells que no se sentien representats per l’efervescència de la unilateralitat. Ara, un eixam de partits busquen l’enyorada centralitat. Aquell espai tan plàcid i tan vast, aquell immens cultiu de vots. 

El sentit comú –basat en l’experiència i el coneixement, amanit amb la prudència i carregat de pragmatisme–  indica que aquell espai de centredreta nacionalista de CiU, el que seria avui el PNB a Euskadi, és orfe de propietari. Però Catalunya està revoltada. També Espanya. I Europa. I el món sencer. Quan els mapes s’inclinen, les fermeses rellisquen. ¿I si aquest cobejat espai s’ha empetitit tant que s’ha fet inapreciable?

És probable que el PP i Ciutadans es presentin en coalició a les eleccions a Euskadi. No a Galícia, feu tradicional del PP. Els jocs electorals no sempre responen a corrents de fons, però aquest cas no faria més que reforçar l’actual tendència del PP i Cs a caminar junts. Una aposta que ha descol·locat no només molts militants de Ciutadans, sinó també alguns dels seus impulsors.

Cs hauria pogut ser el partit de centredreta d’Espanya sense les rèmores del PP. Un espai que deia que fugia dels nacionalismes i podia atreure un votant de tarannà liberal. Poc queda d’aquell propòsit, dilapidat pel seu recolzament a pactes amb Vox. Sens dubte, la moció de censura contra Rajoy va agafar a contrapeu Rivera. De veure’s a la presidència va passar a ser el líder d’un partit minvant. I es va diluir la possibilitat d’erigir-se en un partit de la centredreta moderna, europea... Tot i que, ¿això existeix encara?

El populisme ha irromput amb força en els partits conservadors. Boris Johnson és el representant perfecte de la metamorfosi. Són molts els factors que han contribuït a la transformació populista. Primer va ser la crisi dels partits socialdemòcrates, incapaços d’adaptar-se als nous reptes d’una economia desindustrialitzada i donar respostes als nous desprotegits. La caiguda de les torres bessones va canviar l’escenari i va situar la por/seguretat al centre del debat. Un neoliberalisme desbocat, els despatxos de poder del qual no estan en els governs, ha anat imposant la ideologia del consumidor en detriment del ciutadà. I, al clatell, l’alè d’una extrema dreta desacomplexada que ha radicalitzat el missatge. Combatre-la amb arguments és molt difícil, en l’època de la immediatesa i del pensament relliscós prioritza la política espectacle. I s’hi va sumant la dreta.

De nou ressonen els cants nacionalistes. Aquests que semblaven ofegats per la sang del segle XX. Sí, de nou, el poble. La voluntat del poble, la veu del poble... ¿I qui dimonis és el poble? ¿Quin carnet d’identitat té? ¿On viu? ¿Què esmorza?

Quan les dretes del govern municipal de Madrid esborren els versos de Miguel Hernández del memorial de les víctimes de la Guerra Civil a l’Almudena o Clara Ponsatí, de JxCat, afirma que Espanya va cometre el «primer episodi d’antisemitisme d’Estat» practiquen una mateixa roïndat: pervertir la memòria/història per excloure o demonitzar l’altre. Igual que Johnson i les seves astracanades. O Trump i les seves fanfarroneries. S’aproximen massa al terreny de l’extrema dreta. Les emocions per sobre de qualsevol reflexió. ¡Que entretinguts que estem sense pensar escopint odi!

Excitar els rancors és fàcil. A això s’entrega amb ardor una cort de pseudoperiodistes que viuen de les invectives, menyspreen els arguments, es burlen del pensament i tergiversen el que els convé. Ells, com tot polític populista, saben molt bé que un grapat de retuits bé valen una manipulació.  

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Al voltant d’uns líders (generalment homes, provocadors, oportunistes, fins i tot narcisistes, pensem de nou en Johnson) i apuntalat pels seus palmers, el conservadorisme queda camuflat pel populisme i el nacionalisme. Així, partits tradicionals de centredreta es tenyeixen de rebel·lia i pesquen en caladors que no li són propis. S’imposa el discurs del poble impol·lut contra una elit sempre corrupta. També a Catalunya. A JxCat s’obre pas un relat impensable en l’antiga CiU. La nit electoral del 21-D del 2017, un contundent Puigdemont va afirmar des de Brussel·les: «La república catalana ha guanyat la monarquia del 155», «senyors de l’Estat, de l’Ibex 35, comencin a fer política».  Monarquia i Ibex 35, les nostres injuriades elits particulars.

El populisme conservador no fa pinta que decaigui a Europa. Davant del seu ímpetu, no només els satèl·lits de la pretèrita Convergència ho tenen complicat. L’aposta pel pragmatisme d’ERC no només col·lideix amb un passat propi tendent a la volubilitat, sinó amb un JxCat orientat al populisme de dretes. El seu soci nacionalista està cada vegada més lluny de la seva perspectiva política. Però allunyar-se’n significa desbaratar la majoria independentista. Complicada cruïlla.