El nostre món és el món
Desinflamar: un verb os
La taula de negociació entre els governs espanyol i català és un positiu, però difícil, primer pas
zentauroepp52159544 ddddd200206120655 /
La qüestió catalana agreuja el xoc entre els dos grans partits espanyols i dificulta la governabilitat d’Espanya. Però l’esclat català es va produir quan la topada entre el PSOE de Zapatero i el PP que acabava de perdre les eleccions del 2004. La tradicional tensió entre els dos partits es va aguditzar després de l’atemptat d’Atocha i va contribuir molt al xoc sobre l’Estatut del 2006 que va acabar convertint a l’independentisme influents sectors del catalanisme.
L’independentisme perjudica Espanya. Però una anomalia espanyola –l’enemistat visceral i fins i tot malaltissa entre PP i PSOE– va convertir en imparable la desafecció catalana. ¿Què va ser primer, l’ou o la gallina? L’únic cert és que som on som. Sense el vot de la independentista ERC als pressupostos, la inestabilitat i altres i més tenses eleccions anticipades poden ser inevitables.
L’enemistat visceral entre el PSOE i el PP va incrementar la crisi catalana. Avui encara continua fent-ho
Pedro Sánchez, per aconseguir el recolzament d’ERC i frenar l’enervament del conflicte, va acceptar la creació d’una taula de diàleg entre els dos governs: l’espanyol i el català. Va ser, i és, una aposta amb riscos. Però Sánchez ha fet una visita amb èxit a Barcelona, el president Torra –que encarna avui l’independentisme maximalista de Puigdemont– no va tenir força moral per oposar-s’hi, i es va acordar que la primera reunió de la taula seria aquest mateix febrer. Però van passar els dies i Torra retardava la cita exigint un mediador internacional. Potser tampoc volia una foto de diàleg abans del míting de Puigdemont el pròxim dissabte 29 a Perpinyà, a la Catalunya nord.
I Sánchez es va despenjar «proposant» que la primera reunió es fes el pròxim dilluns 24. Torra va qualificar la proposta d’unilateral i la va rebutjar, però va oferir (pressionat per l’opinió i la premsa catalana) altres dates. Al final, la reunió serà el pròxim dimecres 26. El diàleg ha fet un primer pas, però amb dos greus problemes. Un, el recel i el possible boicot encobert de l’eix Puigdemont-Torra que –viure per veure– s’imposa en l’antiga Convergència. Dos, l’oposició frontal del PP. Pablo Casado va afirmar al Congrés que no permetrà la renovació de rellevants òrgans institucionals –CGPJ, Tribunal Constitucional...– si no es trenca abans l’encara ‘non nata’ taula de diàleg. Aquest no és un boicot encobert, és descarat.
Per això la taula de diàleg –tot i que superés essencials divergències entre el PSOE i ERC– té un futur molt incert.
A més, la qüestió catalana divideix ja seriosament la dreta. Vox va néixer, almenys en part, per la propaganda d’Aznar i Cayetana Alvarez de Toledo que Rajoy era un «tou». I aquesta setmana un dels quatre fiscals del Suprem, Javier Zaragoza, ha ridiculitzat a ‘El Mundo’ la famosa sentència: «Siguem sincers i rigorosos, convertir una rebel·lió contra l’ordre constitucional en una sedició contra l’ordre públic al socaire d’un pretès somieig –insòlita llicència literària– no sembla la solució jurídicament mes correcta». ¿Marchena i els magistrats del Suprem, tan atacats a Catalunya, serien alguna cosa així com ‘ximples útils’ del separatisme? Després afirma que la reforma del Codi Penal que es planteja i que podria beneficiar els presos només seria acceptable «per raons d’interès general». ¿Delimitar la crisi catalana –els presos van tenir el suport del 47% dels vots– no és l’interès general d’Espanya?
La reacció davant de Catalunya ja està fraccionant la dreta espanyola i el més aviat conservador món judicial
També la fiscalia de Catalunya s’està oposant al fet que, a l’empara de l’article 100.2 del reglament penitenciari, cinc dels nou condemnats estiguin ja sortint algunes hores de la presó. Per fer voluntariat, treballar o cuidar familiars. És una cosa legal, però els fiscals addueixen que només «excepcional» i que no hi ha mostres de penediment. Si és legal, és legal i en els últims anys se n’han beneficiat uns 400 penats a Catalunya. I està tenint conseqüències positives per desinflamar.
El tracte als presos –el delicte dels quals té motivacions polítiques– està fraccionant el món –més aviat conservador– de la Justícia. ¿Juristes de la premsa dretana i molts fiscals contra Marchena i els magistrats del Suprem –això sí, a mitja veu– per no haver fixat que els condemnats no tindrien beneficis penitenciaris fins a complir la meitat de la condemna?
Desinflamar Catalunya –la nova fiscal general de l’Estat és la primera que va utilitzar el verb– no serà gens fàcil. La pregunta és si hi ha una altra alternativa que no condueixi a un enervament més gran del conflicte. Les armes les carrega el diable. Ara les armes són el continu i visceral xoc entre concepcions del que és una nació. Al món proliferen.
