Metàfora mortal

La meva filla, que hi viu a prop, al carrer Comtes de Bell-lloc, m’informa regularment de l’estat en què es troba el Happy Parc de Sants, que tanca les portes perquè no pot fer front a una pujada astronòmica, mortal, del lloguer: un 300%. Em diu que encara hi ha cartells que celebren els 25 anys de l’establiment (que va fer l’any passat) i fins i tot un rètol que anuncia els horaris. L’última notícia és un “Stop Tanatori” que han guixat a la porta metàl·lica i una corona, com les de les funeràries, de clavells blancs, que no solament ens parla del final d’aquest parc recreatiu sinó de la imminent arribada d’un negoci de pompes fúnebres.

El xoc de les dues realitats és colossal. De l’alegria d’uns nens (i el patiment d’uns pares; en dono fe: les piscines de boles eren per a mi, quan anava a aquests parcs, una tortura medieval) a la tristesa dels adults. Del descobriment de la vida (concentrada en un xivarri de coloraines i llaminadures) a la topada immisericordiosa amb la mort. Costarà que els veïns s’acostumin a la metàfora d’aquest canvi. Dels xiscles desmesurats, irreflexius, d’un aniversari feliç a la pena mastegada en una vetlla. A la grisor sòlida d’un funeral.