El preuat espai d'ordre

Aquests dies Marta Pascal, la que fou coordinadora general del PDECat, està presentant un llibre que porta per títol 'Perdre la por' que compta amb un pròleg d’Iñigo Urkullu. Tota una declaració d’intencions. No és cap novetat dir que a l’espai posconvergent hi conviuen ànimes i projectes distants, i fins i tot d’enfrontats. Però com normalment passa en la vida partidista, no tot és qüestió ideològica. També es barregen qüestions personals i lluites pel poder.

Més d’hora que tard tindrem eleccions a Catalunya i algunes peces s’han començat a moure al tauler. En aquest sentit, no crec que sigui gratuïta la presentació del llibre i la gira a mitjans que està duent a terme Pascal. Forma part de l’anomenat 'grup de Poblet' en el que també s’hi inclouen en Jordi Xuclà, en Carles Campuzano o en Lluís Recoder. El seu 'pla A' passaria per convèncer als dirigents del PDECat a abandonar JxCat, és a dir, separar-se de Puigdemont i Torra. Constituir-se en una força política de centre-dreta, moderada, amb un ideari que pot ser independentista però sense desobediències ni trencaments.

Si això no succeeix (de moment cap dada ens indica pensar en aquesta direcció) podrien optar per un 'pla B': presentar-se directament a eleccions. Carles Castro, en el seu llibre 'Cómo derrotar al independentismo en las urnas' animava a les opcions d’ordre a explorar un suposat espai orfe d’oferta política que contindria uns 300.000 votants. Ara bé, aquest espai també l’anhelen altres grups: la Lliga democràtica (liderada entre altres per Astrid Barrio i Josep Ramon Bosch), Lliures (amb Antoni Fernández Teixidó i Roger Muntañola) o Units per Avançar (capitanejada per Ramon Espadaler) per citar alguns.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Hi ha dubtes raonables. Que un espai existeixi en la teoria no vol dir que sempre es pugui articular políticament. Els buits s’omplen i els votants poden haver recorregut a altres ofertes electorals. A més, el panorama abans descrit no sembla de fàcil consolidació: molts generals i poca tropa; o dit d’una altra manera, no s’entreveu un lideratge clar. Malgrat tot, la major dificultat es troba en les diferencies en com plantejar la qüestió nacional en un moment en que aquesta encara te una centralitat important.

Finalment, per comprendre aquest preuat espai d’ordre, i encara que soni paradoxal, cal fer referència a la relació que estableixen aquests nuclis amb el PSC. Des dels fets d’octubre s’han anat teixint complicitats entre dirigents. Tant és així que Units per Avançar (ex-Unió) ha fet coalició electoral amb socialistes. I molts del quadres dels grups citats han acabat votant el partit de Pablo Iglesias Posse. Ara bé, sembla que Iceta els ha exhortat a unir-se: no vol més outsiders a les seves llistes. La seva tàctica passa per accedir a la presidència de la Generalitat a partir d’una aliança d’ordre (contra el caos independentista, s’entén). Ja no es tracta ni de trencar els blocs, ni de recuperar el 'cleavage' dreta-esquerra. Per això, però, vol el pati una mica més endreçat.