La dreta rància

Creuem els dits perquè aquesta legislatura duri com a mínim el temps necessari perquè la llei de l’eutanàsia, que la setmana passada va començar a tramitar-se, sigui aprovada. És una demanda social i mèdica que disposa d’un recolzament ciutadà aclaparador, i que quan fructifiqui difícilment tindrà tornada enrere, com ha ocorregut en molts altres temes, des del divorci fins a la llei antitabac, passant per l’avortament o el matrimoni homosexual. L’eutanàsia hauria de ser matèria d’amplíssim consens parlamentari, ja que no es tracta d’imposar res a ningú sinó de regular un dret per evitar un sofriment inútil als malalts i els seus familiars. No obstant, tant Vox com el PP, exercint de dreta rància, s’hi oposen amb arguments francament deplorables a l’associar-la a una «política de retallades» i acusar el Govern d’esquerres de voler estalviar-se el cost de l’envelliment de la població. Juguen a confondre l’eutanàsia amb l’eugenèsia, com si l’objectiu ocult fos eliminar els ancians per reduir la despesa sanitària i la de pensions.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L’oposició visceral de Vox, l’origen del qual és una escissió dels sectors ultracatòlics per la timidesa antiavortista de Mariano Rajoy, té la seva lògica. No ho és que els conservadors de Pablo Casado, que presumeixen de moderats, competeixin amb els de Santiago Abascal en veure qui diu la ximpleria més gran. El deplorable debat sobre l’eutanàsia anticipa el to de l’oposició en una legislatura que, per desgràcia, no suposarà el retrobament entre el PP i el PSOE en cap assumpte d’Estat. El cultiu del relat antisanchista que les dretes van llançar fa un any a la plaça Colón l’hi impedeix. La paradoxa és que, en lloc de facilitar la governabilitat al PSOE per evitar anar a noves eleccions, tant el PP com Cs van preferir empènyer Pedro Sánchez a pactar amb els independentistes. Van optar per veure complerta la seva profecia. Que Casado digui ara que està disposat a recolzar els Pressupostos Generals i altres temes com el finançament autonòmic, l’educació o les pensions a canvi que el líder socialista trenqui el seu acord amb ERC és d’una hipocresia monumental. Era abans, no ara, quan podia haver-ho impedit.

La mateixa hipocresia per la qual li exigeix canviar la llei per renovar el Consell General del Poder Judicial quan el PP no va voler fer-ho quan tenia majoria parlamentària. Així doncs, la trobada entre Sánchez i Casado a Moncloa se salda amb un fracàs rotund. Si hi ha alguna opció de renovar òrgans com el CGPJ, el TC, el consell d’administració d’RTVE, el defensor del poble o el Tribunal de Comptes, per als quals es necessita una majoria qualificada, no serà fins a després de les eleccions basques, gallegues i catalanes. O sigui, en el millor dels casos, a finals d’aquest any. Però no hi ha cap raó per a l’optimisme. Després de la ruïna electoral de Cs i la seva pràctica dissolució en el bloc de la dreta, el PP competeix sobretot amb Vox, cosa que l’allunya de la moderació en benefici d’un discurs ranci i demagògic, com es va veure amb l’eutanàsia. El bloqueig institucional a Espanya va per llarg.