Qui veurà els Oscars

Per fi ha arribat el dia que cada vegada menys gent estava esperant: els Oscars. Aquesta festa de la decadència del cine nord-americà que encara creu que escriu i dirigeix l’orquestra de tota expressió cinematogràfica a escala mundial. Uns premis capritxosos i egoistes que empenyen l’agenda d’una autoexpressió del privilegi, oprimint les veus de tot dissident cultural que intenti representar algú que no sigui Brad Pitt. 

La indústria del cine nord-americà que, de vegades volent i altres vegades per costum accidental, instrumentalitza la por i la ignorància, i s’omple les butxaques de diners i rancor. Un rancor cada vegada menys submís d’aquells que han hagut d’ensenyar-se a si mateixos a no voler ser el que mai van ser. Un rancor atordit per la necessitat de formar part del negoci. 

L’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques, aquest ens nord-americà que no té cap interès a deixar de ser-ho, vol dominar la conversa cultural mundial, però no responsabilitzar-se’n. I veient els nominats als premis aquest any, la conversa sembla començar per apagar les veus de les minories, que, malgrat la resistència que es troben a cada pas, lluiten per expressar-se més enllà dels cànons estètics d’un bel·ligerant colonialisme cultural que sembla no tenir final. Aquest perenne americanisme que fa olor de ranci, que fuig del reflex canviant d’un món que s’atreveix a qüestionar-se a si mateix. 

Les coses no canvien

Però són els Oscars i, per descomptat, els continuem veient, arrencant-nos la crosta d’una ferida que mai s’acabarà de guarir. Hi haurà vestits, molts, i gent famosa fent discursos sentits sobre com d’injusta és la vida i quant han de canviar les coses. Però les coses no canvien, i els Oscars en són un dolorós testimoni. Continuem arrossegant una manera de veure el món que aparta la mirada davant de la diversitat, davant de tot allò que no ha cedit a la pressió constant que exerceix una indústria que fa negoci alimentant un classisme cultural que ens contamina. Perquè som les històries que veiem i sentim com a nostres, i la línia editorial de l’entreteniment a escala mundial està dissenyada per una elit inqüestionable que vol continuar sent-ho.

Encara que cada any ens asseguem davant del televisor amb l’esperança que potser aquest serà l’any en què vegem el món canviar, els Oscars acaben desil·lusionant i, el que és pitjor, avorrint. Perquè ja sabem el que passarà, ja sabem qui guanyarà i sabem perfectament per què. Els Oscars acaben sent una festa de la mediocritat i l’opressió, una fira de les vanitats condemnada a morir en el foc purificador d’un futur que ens espera a tots. A tots, malgrat alguns. L’escenari definitiu d’una indústria post-Weinstein que sembla entossudida a viure a l’ombra del que podria arribar a ser, repetint patrons d’abusos narratius, ancorada en un món que ja no volem reconèixer com a nostre. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I amb tot són els Oscars.