EDITORIAL

Una agricultura invertebrada

L'augment de l'SMI ha obert la caixa dels trons, però la intensitat del malestar i la seva extensió territorial revelen la complexitat del problema

2
Es llegeix en minuts
agrariook

agrariook

El 35% dels treballadors agrícoles a Espanya cobren el salari mínim interprofessional (SMI). Una onada de protestes ha sacsejat aquestes últimes setmanes el camp espanyol. Els petits propietaris agrícoles asseguren que no podran assumir l’última pujada de 50 euros de l’SMI que ha plantejat el Govern central. La dreta ho ha aprofitat immediatament per desacreditar la mesura impulsada per Pedro Sánchez. Però el següent pas en el debat ja no va agradar tant als més simplistes: els petits propietaris van dir que no tindrien inconvenient a elevar el salari dels jornalers si les grans cadenes de distribució els milloressin les condicions de compra. La demagògia ha sigut immediata: el Govern ataca els grans supermercats.

Finalment, el ministre d’Agricultura, Luis Planas, ha plantejat una de les qüestions de fons: la cadena de valor del sector agrícola. No és l’únic element del malestar actual, però és en l’epicentre. Les grans cadenes de distribució i de vendes arriben a tenir situacions monopolístiques en alguns productes i els productors, com més petits són, menys capacitat tenen de negociació. Amb la qual cosa, efectivament, l’augment de l’SMI ha obert la caixa dels trons. Però la intensitat del malestar i la seva extensió territorial mereixen contemplar la complexitat del problema, que no hem de deslligar, per exemple, de la despoblació de determinats territoris i de la paràlisi del projecte europeu durant la crisi de la dècada passada.

La fixació de preus, una temptació fàcil

La temptació fàcil és exigir la intervenció pública en la fixació de preus. Per la via veneçolana, pròpia de les autarquies, o a través de sistemes més sofisticats com els que durant dècades va practicar la Unió Europea (UE) a través de la Política Agrària Comuna (PAC) retirant del mercat els excedents de llet i altres productes per garantir uns preus raonables per als agricultors. Quan les neveres holandeses van estar plenes de mantega, es va constatar l’absurd d’aquesta política, especialment quan no té un caràcter contracíclic sinó recurrent. Es van abandonar aquestes pràctiques, però no hi va haver alternatives d’igual consistència. La millora de les exportacions gràcies al foment del lliure comerç va tenir un comportament positiu fins a l’onada de neoproteccionisme de Donald Trump, que té tanta o més incidència en el malestar actual com la que pugui tenir l’augment de l’SMI. La ministra d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, experta en aquesta qüestió, ja l’ha posat a l’agenda bilateral. I l’alt comissariat de la UE, Josep Borrell, hauria de fer el mateix.

La part b ona de l’antiga PAC és que abordava la qüestió nuclear: l’agricultura és un sector econòmic, però també és un element decisiu per a la cohesió social i territorial. Això no significa que hagi de ser un sector intervingut o nacionalitzat, però sí regulat i acompanyat des de la inversió pública. Fenòmens com Terol Existeix són indicadors de l’abandonament que senten molts territoris perquè la demoscòpia no els afavoreix. El mercat empeny les persones a les grans ciutats però la vertebració d’un país, d’un Estat i d’una nació exigeix mesures correctives i raonables.