Assalt

Agafada. I no el deixa anar. El seu cos, un farcell a terra. El vídeo és estremidor. Un noi jove ataca una dona a l’entrada del metro. Intenta robar-li el bolso. Però ella s’hi aferra i va per terra. Cops de puny i unes tisores o una navalla que sobrevola l’escena. La violència d’ell resulta angoixant. La resistència d’ella, sorprenent.  L’agressió  va ser el divendres 31. Potser la dona portava la paga a la bossa. O una cosa que no volia o que no podia perdre. Potser una reacció instintiva...

Penso en ella i en el seu pànic. En el sobresalt del moment i en el terror que encara deu sentir. Una por contagiosa. N’hi ha prou amb veure el vídeo per sentir-se una mica més fràgil. La localització, la detenció i la condemna del delinqüent està en mans policials i judicials. En les de la resta de la població, l'atenció a les víctimes o a les possibles víctimes. És a dir, de tots. Els agressors s’encoratgen davant la individualitat. De vegades n’hi ha prou amb no desviar la mirada, amb sentir que la vulnerabilitat del desconegut també és la pròpia. Les especulacions sobre l’agressor no ens protegeixen, però sí la solidaritat.