09 jul 2020

Anar al contingut
La via del diàleg i l'embolic socialista

Jaume Sellart

La via del diàleg i l'embolic socialista

Gemma Ubasart González

El PSC viu amb pànic una possible aliança entre republicans i comuns, només comparable amb el que senten els postconvergents

El principal objectiu de la reunió Sánchez-Torra hauria de ser el de recuperar la normalitat institucional i la relació entre els caps dels executius espanyol i català. El rol activista de Quim Torra i la sobreactuació de Pedro Sánchez en campanya electoral van acabar derivant en una incomunicació entre presidents, vergonyant des d’un punt de vista personal i inacceptable des d’un punt de vista polític. 

Els resultats electorals del 10-N, amb la reducció d’opcions per a Sánchez, van donar un gir als esdeveniments. Es començava a obrir un nou escenari amb un Executiu de coalició i una aliança parlamentària amb independentistes i altres ‘perifèrics’. Pablo Iglesias, amb bon ull polític i tossut de mena, se’n sortia amb la seva: des de gener del 2016 no es va cansar de repetir que el país necessitava un acord progressista i plurinacional. 

La distensió de la crisi catalana és una de les principals premisses per a que pugui avançar la legislatura espanyola. En aquest sentit, el pacte PSOE-ERC preveu el desenvolupament d’una taula de diàleg entre governs per tal d'avançar en una resolució política del contenciós. I encara que no estigui escrit a cap paper (almenys públic), els diferents actors protagonistes saben que sense desjudicialitzar el conflicte, poc podrà avançar-se. Caldrà arremangar-se per «reprendre el diàleg en el punt que els greuges van començar a acumular-se (utilitzant paraules de Sánchez en el discurs d’investidura)». Cal començar per qüestions molt elementals. Per això, que els presidents es parlin és un primer pas: si d’aquesta reunió només surt una foto, ja n'hi ha prou.

Però compte, l’adopció de la via del diàleg troba resistències en ambues bandes. Per part de l’Executiu català, JxCat vol continuar alimentant la tensió (en gran part per motius electorals). No ens hauria d’estranyar que Torra sortís de la reunió amb un estirabot purista. Per part de l’Executiu espanyol, existeixen les oposicions històriques: vella guàrdia del partit, barons de determinades comunitats... Però també venen del lloc més inesperat: el PSC.

La tàctica d’Iceta

Els de Miquel Iceta fa temps que centren els seus esforços en arribar a la presidència de la Generalitat avalats per un front d’ordre (contra el «caos ‘indepe’»). El seu objectiu és quedar primers: necessiten atraure electorat de Cs i controlar el creixement d’ERC. Continuar alimentant els blocs és coherent amb la tàctica. No té res d’improvisada la nul·la actitud col·laboradora per a que els pressupostos catalans tirin endavant. Tampoc fou gratuïta la suspensió unilateral de la taula de diàleg, pactada entre el PSOE i ERC, fins després de les eleccions. 

El socialisme català viu amb pànic una possible entesa entre republicans i comuns, pànic només comparable amb el que senten en l’espai postconvergent. Ara bé, Sánchez (el supervivent) només va trigar unes hores en entendre que anar a remolc dels interessos del PSC pot suposar el gripat de la seva legislatura. I va acabar fent cas a Aragonès-Rufián.