Iowa, com a metàfora

És difícil resistir-se a jugar amb la metàfora. La del caos del recompte a Iowa, al seu dia, més gran; la del caos a les files dels demòcrates que han de decidir qui serà el candidat o candidata que faci front a Trump.

Ha sigut una mala casualitat que, precisament ara, quan tots els ulls estan posats a veure cap a on deriva l’ànima del partit, hagi fallat tècnicament l’aplicació que buscava oferir més informació sobre el resultat del caucus. L’estupor general, començant pel dels mateixos contendents, és carn de canó per al president tuitaire i per a la seva troupe.

En realitat, Iowa sempre ha sigut una metàfora. Ni més ni menys que això. La democràcia més original, la de la discussió assembleària i el vot a mà alçada, per triar la candidatura demòcrata. La tradició no escrita que qui guanya allà acabarà tenint totes les paperetes per representar el partit en la batalla per la presidència del país.

Elecció rere elecció, el tipisme iowanà ha anat guanyant l’atenció d’un públic cada vegada més global; a més, en aquesta ocasió, el sentiment d’urgència davant el desafiament és, fins i tot, més gran que mai.

El rival de Trump

Com s’ha repetit fins a la sacietat en les últimes setmanes, el desafiament que comença a Iowa és elegir qui realment pugui disputar a Trump la presidència. I la cosa, ja se sap, no és fàcil. A la llarga llista de candidats s’hi suma la seva gran disparitat, des del sector més esquerrà, representat per Bernie Sanders i Elisabeth Warren, fins al més tradicional i moderat, encarnat per Joe Biden; de de la joventut de Pete Buttigieg a l’«exotisme» de Tulsi Gabbard; des de la insultant riquesa de Michael Bloomberg fins al milionari activisme de Tom Steyer; des la gosadia emprenedora d’Andrew Yang  al sobtat protagonisme d’Amy Klobuchar.

Sigui qui sigui el guanyador d’aquest caucus, la frustració s’ha posat –esperem que temporalment– com una capa sobre el camp blau. A tot això s’hi sumarà avui dimarts el discurs sobre l’estat de la Unió –previsiblement convertit en un superacte de propaganda per al president– i demà la votació –previsiblement favorable a Trump- sobre l’impeachment. Una de les pitjors setmanes, sens dubte, per al Partit Demòcrata.

Notícies relacionades

Dia irrellevant

La jugada mestra d’Amazon

Però això és només l’arrencada. Per davant hi ha unes quantes cites al febrer i, sobretot, el superdimarts del 3 de març, dia en què votaran les primàries al major nombre d’estats. L’enorme maquinària de la democràcia nord-americana està en marxa. L’important és que, una vegada que sàpiguen qui serà el seu representant, tots els demòcrates deixin enrere rivalitats i s’uneixin amb l’objectiu d’arribar a la Casa Blanca, cosa que no va passar el 2016.

La victòria serà esquiva. Malgrat els seus baixos índexs d’aprovació, Trump manté el sòlid recolzament d’un ampli grup de votants que el recolzen faci el que faci, digui el que digui. Amb uns marges de vots molt estrets, aquesta serà una campanya de cos a cos. Però el que està en joc és continuar aguantant quatre anys més el pitjor president de la història dels Estats Units. A veure si s’apliquen.