Ajustaments i riscos després del 'brexit'

La consumació del ‘brexit’ obliga els Vint-i-set a adoptar una sèrie de mesures d’ajustament, redistribució de les càrregues i preservació de les eines polítiques que s’han mostrat més eficaces. No es tracta només de la introducció de factors de correcció en el pressupost plurianual per al període 2021-2027, sinó de canviar a l’alça les aportacions dels estats, de retallar algunes partides –ajuts agraris i fons estructurals– i de garantir la continuïtat de l’statu quo, singularment a la frontera entre les dues Irlandes. Es tracta, així mateix, d’enfortir el nucli dur de la Unió Europea i de consagrar l’equilibri entre Alemanya i França, amb una complicitat que és essencial per preservar l’esperit europeu.

En la discussió pressupostària són de preveure tensions una vegada fixada la indemnització que haurà de pagar el Regne Unit –60.000 milions d’euros– per diferents conceptes. Tot i que el pressupost de la UE es quedi en l’1,11% del PIB comunitari, un percentatge realista, ja s’han aixecat veus que consideren que els comptes no haurien de superar mai l’1%, el que sens dubte obligaria a més ajustaments. La discussió remet com sempre al descontentament dels contribuents nets, que estimen la seva aportació excessiva, i a l’exigència dels receptors nets de no veure reduïts els ajuts que permeten les seves economies acostar-se gradualment a les dels socis més rics.

El debat no és només tècnic, sinó també polític. Per als països de l’Est, els avantatges econòmics que suposa ser membre de la UE pesen molt més que el progrés en la construcció política d’Europa, en la institucionalització de les seves estructures i en les cessions de la sobirania. Però per als membres més veterans és essencial disposar d’instruments politicoeconòmics que permetin fer front a la competència britànica si, com s’insisteix cada vegada més, els plans de Boris Johnson inclouen un desarmament fiscal que a la llarga faci del Regne Unit una cosa semblant a un Singapur a l’altre costat del canal de la Mànega.

De la mateixa manera, els riscos de desestabilització a la frontera entre les dues Irlandes són a partir d’ara més probables que mai des que es va firmar l’acord del Divendres Sant de 1998. Tret que en el període transitori que va començar ahir arreli la idea que el manteniment de la frontera tova (‘backstop’) és essencial per garantir la pau a l’Ulster, la possibilitat que es degradi el clima social i polític passarà a formar part de les preocupacions permanents. Potser el fet que els conservadors disposen a la Cambra dels Comuns de majoria absoluta i no precisen el recolzament dels unionistes, com passava en l’anterior Parlament, és la millor garantia que Boris Johnson no forçarà la situació i deixarà que les coses segueixin més o menys com fins ara. Una hipòtesi tranquil·litzadora que segurament desviarà l’atenció al Regne Unit i a la UE cap a Escòcia, la primera ministra de la qual somia amb una independència que permeti la tornada a Europa com més aviat millor.