No

No, no tot neix el 1714 amb Felip V, avantpassat del nostre VI. No, el «mandat de l’1-O» ja no se l’empassen ni farts de ratafia els nostàlgics fanàtics –¡ai, les esdrúixoles!– que avui encara ho esgrimeixen com a galdosià episodi nacional. No, no hi va haver presos polítics ni exiliats: el presumptament ingenu desconeixement de la llei i de la correlació de forces no eximeix del seu càlcul ni compliment. No, Espanya no és per si mateixa una dictadura; depèn de qui la governi (com Catalunya o Nova Caledònia, per posar dos exemples pròxims). No, el govern de Torra & Company ja no convenç ni els que abans-d’ahir victorejaven encesament (sic) el seu activisme de corbata groga. No, Torra no només ha sigut inhabilitat per la pèrfida Junta Electoral Central, sinó, a més, pel Parlament i la molt recent i cruel enquesta del CEO encarregada per ell mateix. No, allò que abans anomenàvem «burgesia» mai promourà una revolució popular. No, Rufián, havent mig après la lliçó de Tardà, Serrat, Sabina i dels seus molt superguais friquis tuits sobre monedes de plata, no és un Iscariot per haver optat per aliar-se amb un metall més complex que el redimeixi del més superficial i anodí de si mateix. (Els recomano les seves voluntarioses entrevistes televisives a ‘La fábrica’: ¡tracta García Albiol i Arcadi Espada com a iguals!).

No, TV3 no serà del «poble català» que la paga i sintonitza (o no) mentre mantingui les diàries arengues de Pilar Rahola com a impost revolucionari i alguns programes continuïn exhibint a la part inferior de la pantalla descamisats tuits antiespanyols de cadafal i guillotina, situant d’aquesta manera Xavier Graset i el seu ‘Més 3/24’, per posar un exemple, com un molt pulcre àrbitre davant d’excessos. No, la sardana no és «la dansa més bonica...»; és comptable i aguerrida. A l’independentisme se li han acabat les paraules, només li queda la seva música.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No, els polítics catalans que es van entregar a la justícia espanyola no mereixien tan llarga presó preventiva ni tan desmesurades penes, sobretot quan el Suprem va sentenciar que el que alguns encara avui qualifiquen de cop d’Estat amb prou feines va ser una pèssima i mal assajada funció d’aficionats. No, fins ara, que jo sàpiga, mai ha sigut inhabilitat un president per haver despenjat a deshora un llençol amb lletres. No, López de los Cobos no és aigua clara ni ha dit la veritat, ni Gary Cooper Trapero va ser Tejero: n’hi ha prou amb mirar-los fixament a les ulleres i als ulls a un i a l’altre.

Massa ‘nos’. ¿Per a quan un ‘sí, vull’?