El salari mínim i la truita o l'ou ou

El debat sobre el salari mínim ha adquirit un renovat protagonisme en aquests últims dies. Així, l’acord d’ahir entre govern, patronals i sindicats per al seu augment fins a situar-lo en 14 pagues mensuals de 950 euros, l’anunci de la Comissió Europea per avançar cap a un salari mínim europeu, i les declaracions del president d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, vinculant l’ascens de l’atur a la seva comunitat amb l’augment del salari mínim de l’any passat.

Sobre l’acord d’aquests dies, el més rellevant no és tant l’augment del 5,5%, com el consens amb què s’ha assolit, a diferència del que va passar amb l’increment de 2019, que va ser rebut amb crítiques de partits conservadors i elits empresarials, amb l’excepció de Foment del Treball.

Són algunes les raons que poden animar el canvi d’actituds i entre elles, en una mesura o una altra, la creixent sensació que ni el mer creixement econòmic ni les forces del mercat per si soles, recompondran la fracturada cohesió social. Un desafiament tremendament complex, en el qual el lideratge dels poders públics resulta més necessari que mai. Unes actuacions que se situen en l’àmbit competencial d’un estat però que, atès el grau d’integració de la Unió Europea, adquireixen més legitimitat i eficiència si es contemplen des de l’espai europeu.

Per això, la voluntat de la nova Comissió per establir un salari mínim europeu, en el marc d’una renovada agenda social, constitueix una excel·lent notícia. Les dificultats seran enormes i comprensibles, ateses les considerables diferències entre uns estats i altres el temor dels més endarrerits per perdre competitivitat, però la idea d’avançar cap a un salari mínim que se situï en el 60% del salari mitjà de cada estat de la Unió resulta una aproximació possibilista.

Finalment, també aquesta setmana, Fernández Vara mostrava la seva preocupació per presumibles efectes no desitjats, com l’augment de l’atur  que s’ha donat a la seva comunitat, proposant mecanismes d’excepció per als esmentats supòsits. Entenent la preocupació del president d’Extremadura, i especialment dels possibles afectats, els dos increments del salari mínim resultaven indispensables.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La principal raó és que, per primera vegada en la nostra història recent, ens trobem amb un drama doble: el que pateixen les persones aturades i el d’aquelles que, encara treballant, no arriben a fi de mes. Així, la generació d’ocupació de baixíssima qualitat no

soluciona el problema, sinó que, fins i tot, el pot agreujar. Per això, la solució no passa per consolidar activitats econòmiques de baixíssim valor afegit, sinó que es tracta d’articular polítiques que permetin transitar cap a millors ocupacions, atenent les persones afectades i assumint els possibles costos a curt termini. I sobre aquests efectes negatius, potser convé recordar aquella expressió de «no es pot fer una truita sense trencar un ou».