El PP i el tramvia de València

'Grup salvatge'

Només ha sigut possible desbloquejar les tenebres entorn de l'accident del metro de València arribant a un pacte: que els responsables no vagin a la presó, malgrat els 43 morts

2
Es llegeix en minuts

Fa poc vaig tornar a veure ‘Grupo salvaje’, de Sam Peckinpah. Explica que si unes quantes persones decidides treballen coordinadament i es distribueixen les tasques –uns fan i d’altres esborren les traces– poden aconseguir el que vulguin. Solem sobrevalorar les coses que es fan a l’estranger quan aquí de vegades es fan amb més eficàcia. Penso en València, en la investigació del 2006 sobre el descarrilament del metro que va costar 43 vides. El conjunt d’autoritats que van coincidir en el cas van dur a terme una feina tan intensa que amb només quatre dies van oferir la veritat oficial del que havia passat: tot va ser culpa del conductor, tot, ja que la infraestructura estava ben feta.

Gent d’ordre

Recordo qui eren els pròcers, molts d’ells deixebles en tot del gran Eduardo Zaplana. Es deien Francisco Camps, Rita Barberá, Vicente Rambla, Ricardito Costa, Milagrosa Martínez, Rafael Blasco i un jove Juan Cotino. Estaven molt compenetrats i eren complementaris; uns a sobre dels experts  que investigaven el túnel, d’altres supervisant la paperassa i els passadissos municipals, d’altres fabricant un bon relat perquè el divulgués el seu Canal 9, i gairebé tots ajudant a lligar caps a la justícia. Formaven un conjunt compacte i poderós d’això que abans se’n deia «gent d’ordre». Eran contundents i segurs, arribaven a tot, en sabien, tenien els contactes idonis. De fet, de gairebé tots ells, que van arribar a ricsdesprés n’hem tingut notícies rellevants.

Notícies relacionades

Amb aquella veritat oficial, el sinistre va quedar lligat i ben lligat. Els discrepants, els que denunciaven que el metro estava mal construït i que el que havia passat havia sigut previsible i evitable, fins i tot van estar envoltats d’una subtil aurèola d’emmerdadors rondinaires i interessats a treure suc a la sang. Les seves protestes no van servir de res perquè s’havia fet una feina molt fina molt ràpidament, i la causa va ser arxivada fins a tres vegades.

Ara, tretze anys després, hem sabut que en realitat les autoritats s’havien inventat una història, la veritat ha emergit i alguns dels que van fer malament el túnel i l’obra ho han reconegut obertament: no tota la culpa va ser del conductor. Amb això s’ha posat punt final a les mentides, a les proves tècniques estúpidament rebutjades i a les acusacions de compra de silencis amb llocs de treball... Però no es prenguin la molèstia d’aplaudir, perquè els efectes de la feina fina han arribat fins aquest mateix final. Únicament ha sigut possible desbloquejar les tenebres arribant a un pacte: que els responsables no vagin a la presó malgrat els 43 morts. I una amnèsia complementària: que el diagnòstic contundent fet al cap de quatre dies no el pagui ningú. Costa entendre-ho, costa acceptar-ho. A les pel·lícules, els finals de vegades són més satisfactoris; la justícia s’assembla més a la justícia en la qual creiem i els membres dels grups responen un a un sobre el que van fer en el moment de la veritat.