La gestió pendent de la derrota

Del 6 de setembre al 27 d’octubre del 2017, l’independentisme va posar en pràctica la via unilateral a la independència. Amb una majoria simple al Parlament que, fruit de la llei electoral, no arribava al 50% dels vots emesos pels ciutadans, va organitzar un referèndum d’autodeterminació, es va proclamar guanyador, va afirmar que constituïa un mandat democràtic (malgrat la violència de l’1-O i de l’opinió contrària dels observadors internacionals) i va declarar la independència. Després, no es va arriar la bandera espanyola de la Generalitat, la ciutadania no va sortir al carrer per recolzar el nou Estat, no es va intentar assolir el control efectiu del territori, no hi va haver reconeixement internacional i els Mossos no es van moure de la legalitat imperant. Una part del Govern se’n va anar a l’estranger, l’altra va acatar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i va afrontar un dur procés penal que ha acabat amb altes sentències de presó. Hi ha versions contradictòries sobre si es va tractar d’un farol per forçar l’Estat a negociar o un intent genuí d’independència: en qualsevol cas, la via unilateral va acabar en una duríssima derrota amb un elevat cost social i polític per a Catalunya i personal per als afectats.

L’espectacle de divisió permanent entre ERC i JxCat no obeeix tan sols a la lluita per l’hegemonia en l’àmbit independentista. És conseqüència d’aquesta dura derrota, de la incapacitat per gestionar-la, de no haver sabut (o pogut) acceptar-la o d’haver-la interpretat de diferents formes. El nacionalisme irredempt (d’esquerres o dretes, és igual) viu en la imaginària república nonada i l’ha d’alimentar de gesticulació i emotivitat. El més pragmàtic busca la manera de gestionar la derrota sense admetre-la. Perquè l’independentisme no pot reconèixer que el rei (en aquest cas, la república) està nu: que després del ‘tornarem a fer-ho’, les apel·lacions a la dignitat, la tramposa equiparació de tot Catalunya amb el projecte independentista, fins i tot després de les victòries successives a cada convocatòria electoral amb unes xifres de votants insuficients per a la independència, s’amaga una gran derrota, una generació de líders empresonats, una societat dividida, un projecte inviable a curt i mitjà termini, un pols molt desequilibrat amb l’Estat i la gestió diària d’una autonomia. A veure qui ho explica a més de dos milions de persones a qui se’ls va dir que hi havia pressa i que el somni estava a l’abast. Això continua pendent.