Aquella paperera

En un país relativament normal, si no hi ha aprovació dels Pressupostos es genera una crisi de govern i es convoquen eleccions. Aquí, no. Es convoquen eleccions amb els pressupostos pactats i, doncs, en la perspectiva de l’aprovació. La crisi vindrà després, quan estiguin enllestits. És el món al revés. Torra diu que «és l’hora de la responsabilitat», com si aquesta hora arribés de sobte i no hagués de ser el temps continu de tota l’activitat política. ¿Què és la responsabilitat? ¿Aprovar uns Pressupostos absolutament imprescindibles? Per descomptat. ¿Arribar a l’aprovació amb un Govern fragmentat, enfrontat fins al moll?

La situació és esperpèntica, perquè l’instrument més decisiu d’una legislatura, i que exigeix unitat de pensament i d’acció, és fruit d’un acord que, de fet, ha deixat d’existir fa temps. Mentrestant, seguirem avançant en terra de ningú, amb exèrcits que topen de nits i de dia, i amb la perspectiva, no gens menyspreable, del retorn d’Artur Mas. Potser aleshores, amb el tempo de la política a favor seu, serà el moment de tancar el cercle que va començar en aquella famosa paperera de la història on deien que havia anat a raure el seu lideratge.