Pressupostos, eleccions i nous lideratges

A pesar de les falsedats mantingudes al llarg de dècades sobre l’excel·lència del sistema espanyol de llibertats nascut d’una Transició absolutament mitificada, una pregunta de resposta incerta travessa l’espina dorsal del pensament polític dels sectors més avançats de l’esquerra espanyola. ¿Serà capaç el règim del 78 de fer possible una solució democràtica de la demanda majoritària existent a Catalunya, focalitzada a votar inevitablement un nou encaix amb l’Estat o la independència? De fet, com més progressista és la posició ideològica d’aquestes persones més intensa és la preocupació sobre la mateixa viabilitat del règim monàrquic per metabolitzar la qüestió territorial. Només els cal parar esment a la pèrdua de prestigi de la Corona, a la creixent agressivitat nacionalista de la dreta, al neofeixisme rampant, a la permanència del pensament jacobí en el cor del PSOE, així com al deteriorament de drets i llibertats producte d’actuacions de poders i/o d’aparells de l’Estat, talment com si s’haguessin externalitzat de les normes democràtiques que el configuren.

Amb tot, Pedro Sánchez ha hagut d’entendre que la judicialització/repressió com a via resolutiva del conflicte territorial no tan sols era un quimera, sinó que el convertia, a ell i al conjunt de l’esquerra espanyola, en captius de la dreta. En conseqüència, s’ha avingut, més per força que no pas per gust, a explorar l’obertura d’una nova fase del conflicte basada en el diàleg sense condicions, de final incert certament, però que conté, com tot diàleg i negociació, probabilitats d’acords a refrendar per la ciutadania. Ni més ni menys. Ni menys ni més.

Paradoxalment, aquest nou escenari, fruit d’unes victòries electorals de l’independentisme assolides a costa de grans sacrificis, especialment el de les víctimes represaliades, empresonades, exiliades i llurs famílies, mai no ha estat considerat per part de Junts per Catalunya com una conquesta. Al contrari, més aviat com una amenaça al seu statu quo. Per això, ni es van sentir interpel·lats davant l’amenaça d’una possible victòria electoral PP-Cs-Vox si no hi havia investidura de Sánchez (tampoc CiU no va fer res per enterrar Aznar en negar el vot a Rodríguez Zapatero en 2004) ni han tingut, a pesar dels jocs de mans de les pancartes de treu-i-posa, prou cintura política per encarar la nova atzagaiada repressiva de l’Estat a manera d’atemptat contra el president Torra.

O dit d’una altra manera, entossudiment en la praxi dels jocs de mans d’aparença patriòtica, bo i posant en risc de manera irresponsable l’efectivitat de les decisions del Parlament, d'entre les quals fer escac (seria imperdonable que fos mat) a l’aprovació d’uns pressupostos que poden, si més no, espolsar les teranyines dels calaixos ben eixuts del Govern. De fet, suposa optar pel risc d’empetitir l’univers independentista en no voler reconèixer que ampliar-lo no només depèn dels rèdits que genera la contestació a la repressió, sinó sobretot dels beneficis provinents del reconeixement dels ciutadans a l’administració que sàpiga satisfer llurs necessitats.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

En conseqüència, la pregunta que plana damunt l’esquerra espanyola sobre la seva capacitat per liderar, des del punt d’origen constitucionalista, la resolució de la demanda catalana, esdevé simètrica respecte a la que voleia per damunt de l’independentisme sobre la capacitat per mantenir i fer créixer majories sobiranistes. A hores d’ara, mentre el president Torra hi ha renunciat, tot abandonant la centralitat on rau el sentit comú majoritari, i prefereix córrer per la banda del camp on suposa que percebrà millor l'escalf del públic convençut, el junquerisme ha optat per fer efectiu el repte del disseny de l’escenari en què es dirimirà en els propers anys la darrera fase del procés. Foc nou i convertir-lo en la doctrina política hegemònica.

En aquest sentit, el beneficiari acabarà essent qui hagi estat capaç de ser percebut pels adversaris, més enllà de rebre el reconeixement dels seus, com a part de la solució. Oriol Junqueras i Pere Aragonès van fent solc en el camí de l’independentisme pragmàtic, el de les majories progressistes parlamentàries o governamentals liderades per Esquerra, en paral·lel al camí que persegueix Miquel Iceta pel que fa a liderar majories constitucionalistes de caràcter regeneracionista. Objectius distints, metodologies clòniques. I anunciades sota el mateix principi: «Tot espai polític progressista no acompanyat / aixoplugat / liderat per mi serà acompanyat / aixoplugat / liderat en detriment meu».