El Tubi Tabi

L’etern retorn no era el de les ànimes, ni el del temps cíclic, ni el de Nietzsche ni el dels mites. Era l’etern retorn d’un gelat, el Tubi Tabi de Frigo, que ara ha tornat a les nostres vides en forma de plàstic escopit per la tempesta, a la vora del mar, enmig d’algues, troncs i brutícia diversa. Confesso que mai va ser un dels meus preferits, entre altres coses perquè, quan es va posar de moda, als anys 90, jo era massa gran per a un gelat que semblava un tub de pasta dentífrica, i les meves filles eren encara massa petites per reclamar-lo. És a dir, m’hauria impressionat molt més que hagués aparegut del no-res de la borrasca ‘Gloria’ un fragment de Cola-jet, que va ser indiscutiblement l’estrella de la meva infància, tot i que el fragment de cola no m’acabava de fer el pes. O si hagués surat un ametllat dels d’abans, prims i amb una paret d’ametlla i xocolata que es desintegrava de seguida. Els "almendrados" que vaig tornar a menjar fa anys a Mallorca, els mateixos, en una espècie de miracle sensorial.

El Tubi Tabi, que fa temps que era mort, torna com a fantasma de plàstic. I ens col·loca, amb música de remembrança, contra el mirall d’un futur devastat.