Temps de treva, no de solució

Vivim una etapa menys conflictiva que l’anterior, però tant o més procliu als enganys i les falses expectatives. Ben aviat els presidents Sánchez i Torra es tornaran a reunir, però no per pròpia iniciativa i voluntat sinó forçats per Esquerra Republicana. Sense el suport d’ERC no hi hauria hagut investidura. Per la seva banda, Torra no té més remei que convocar eleccions o asseure’s a la taula de negociació, encara que les seves intencions, com a fidel vicari de Puigdemont, consisteixen a demostrar dues evidències: no hi ha marge per a un acord que encarrili la solució del conflicte; el PSOE no reconeixerà el dret d’autodeterminació.

El Govern de Sánchez té marge per pal·liar fins a cert punt la repressió als líders del procés però no per revertir-la. Si tothom fos conscient d’aquests límits, si tothom sabés que només es tracta d’institucionalitzar una treva i de pactar la distensió, si tinguessin tots els actors d’aquesta taula el valor de fer pública la veritat, no hi hauria reunió i taula de diàleg. I sense seure i parlar la distensió es faria més difícil.

L’independentisme es troba dividit per la qüestió de l’hegemonia. La capacitat de mutació de la vella Convergència és inaudita. Un altre partit en similars circumstàncies ja hauria desaparegut. El PDECat, en canvi, ha aconseguit crear nous artefactes, transformar l’ideari sense manies i teixir aliances salvadores de manera similar als antics eurocomunistes però amb una diferència fonamental en els resultats. Mentre els antics comunistes només han tocat poder de manera esporàdica i de refiló, els ex convergents i assimilats encara n’administren la part més important i batallen per mantenir la centralitat. Les contorsions que calgui executar des la post convergència són secundàries mentre es mantinguin dalt del cavall del poder. Tot i això, i aquest és el punt fonamental per a l’estabilitat i la durada de la present legislatura espanyola, l’aposta per mantenir-s’hi consisteix a canviar la pròpia naturalesa d’una manera massa arriscada. De partit d’ordre a motor de la tensió. De flexibles a rígids. De pactistes a rupturistes. De realistes i possibilistes a partidaris del pensament màgic. Com pitjor vagi Espanya més a prop la independència, presumeixen, sense explicar per quins camins es podria materialitzar.

Danys col·laterals sense importància

No són pocs, tot i que callen massa, els d’aquesta fracció de l’independentisme que lamenten haver cedit la capacitat d’estabilitzar Espanya a Esquerra Republicana. El mal, els daus de l’aposta pel radicalisme de JxCat, ja han estat llançats. Tot i això, si Torra s’asseu a la taula que pretén desacreditar, és per temor a la ruptura de l’espai Puigdemont. La pretensió és arrossegar els autèntics postconvergents, moderats per definició cap a l’estratègia de fer passar els pragmàtics d’ERC per traïdors, posar-los en evidència i derrotar-los un cop més a les urnes autonòmiques. La caiguda  del govern socialista que amb tota probabilitat implicaria una altra victòria de Puigdemont és contemplada com un dany colateral sense conseqüències negatives.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L’error, l’engany d’ERC, consisteix a fer veure que de la taula de negociacions, del mal menor, no se’n deriven tan sols els petits beneficis i alleujament de la tensió pròpies de tota treva, sinó que ha de comportar la consecució del bé major que és la solució acordada del conflicte. L’error dels puigdemontistes consisteix a haver fet seu l’eslògan del sit and talk. Atrapats en la seva ambigüitat, ara han de seure a parlar. Amb la complicitat de l’ANC i altres organitzacions amb finalitat política, JxCat seu doncs a la taula amb la intenció de denunciar-la, rebentar-la i continuar presidint la Generalitat encara que hagin deixat de creure en l’autonomia.

Cadena d’enganys

La cadena d’enganys i autoenganys no s'acaba. Pedro Sánchez abona les falses expectatives de solució de l’independentisme mentre a Madrid dona garanties que l’Estat no s’hi juga res essencial. Poques concessions, doncs. Desequilibri flagrant entre l’aportació d’ERC com a puntal imprescindible de la legislaturapuntal  i les contrapartides a càrrec del PSOE. Tots dos necessiten temps. Tots dos necessiten que ERC guanyi les autonòmiques. Tots dos creuen que sense l’engany de fer passar la treva per solució aquesta victòria es torna més difícil. Brinden així una carta, la dels acords impossibles, que Puigdemont jugarà a fons. O tant com li permetin els dos aliats objectius a batre, PSOE i ERC, si de la treva establerta no se’n deriven beneficis visibles i evidents a curt termini.