Dos acords que haurien de ser tres

Segueix el desglaç en la política catalana. Junts per Catalunya, Esquerra i En Comú Podem han pactat les grans línies dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Simultàniament, les mateixes formacions més el PSC anunciaven un acord per aprovar els comptes de l’ajuntament de Barcelona. Fa només unes setmanes, i no diguem fa uns mesos, aquest tipus de pactes haurien resultat impossibles. Bé està, doncs, que es trenquin els blocs que es construeixen al voltant del procés independentista i les forces polítiques siguin capaços de posar-se d’acord, almenys, respecte a la vida quotidiana de la gent que, en alguna mesura, depèn de les prioritats de les administracions en la despesa i en els ingressos.

El projecte de pressupostos de la Generalitat intenta revertir les retallades realitzades des dels temps de la presidència d’Artur Mas, especialment en educació i en sanitat, però també en cultura i en la inversió en obra pública. A més, es tanquen també, en cas d’aprovar-se, alguns litigis amb els ajuntaments, com per exemple en el tema de l’educació no obligatòria. El projecte té també algunes llacunes. L’augment de la pressió fiscal que s’anuncia ha encès les alarmes de la patronal al considerar que pot fer perdre competitivitat a les empreses catalanes. Alguna cosa d’això pot passar, especialment si l’economia s’alenteix. Tampoc està clar que amb aquest projecte es puguin complir les obligacions de dèficit. Un assumpte que ens porta a la tercera vulnerabilitat del projecte de pressupostos. Són difícils de complir si, en paral·lel, no s’aproven els Pressupostos Generals de l’Estat que podrien assegurar un augment dels ingressos de la Generalitat o, com a mínim, una relaxació dels límits de dèficit si prosperen les negociacions amb la Comissió Europea. Aquest tercer element és el que genera més dubtes i inseguretat. Però no l’únic.

En algun moment pot arribar a fer la sensació, sobretot sense un compromís sobre els PGE que li dona virtualitat, que aquesta negociació pressupostària sigui més una maniobra electoral que un pas ferm cap a la normalització política a Catalunya. L’acord prefigura per a alguns el que podria ser una majoria de govern alternativa al rodet independentista dels últims anys. Bé amb un pacte d’esquerres al voltant d’Esquerra amb En Comú Podem i al recolzament del PSC o bé una majoria sobiranista amb Junts, Esquerra i En Comú Podem. Pot ser, com auguren alguns, el següent pas de la ruptura entre Puigdemont i Junqueras, o una simple etapa a cobrir perquè els republicans captin vot en unes hipotètiques eleccions catalanes sense cap garantia que després es pugui reincidir en una via unilateral.

Però auguris al marge, és possible felicitar-se pel que ja és una realitat. Barcelona tindrà pressupost sense necessitat de forçar les costures amb una moció de confiança de l’alcaldessa. A la Generalitat es demostra que hi ha marge per a la despesa social sense recórrer a la independència. I a Sánchez se li obre una certa finestra d’oportunitat per tirar endavant els seus comptes.