Espanya no es trenca, però s'esquerda

La moció que va aprovar l’Ajuntament de Lleó per segregar la província de Castella i Lleó i crear una regió lleonesa (amb Zamora i Salamanca) reflexa com les tensions territorials que avui experimenta Espanya responen a dues dinàmiques: la crisi de l’Espanya autonòmica i la insurgència de territoris que rebutgen convertir-se en perifèries. Vegem-ho.

La crisi autonòmica

El qüestionament del marc autonòmic avui es constata en diversos àmbits, com la petició de Vox de suprimir-lo (que recolza el 15% de l’electorat), l’arrelament del secessionisme a Catalunya o la creació de la coalició de Navarra Suma contra el nacionalisme basc. Fins ara les crítiques a les autonomies obeïen essencialment a pugnes nacionalistes. Ara la proposta lleonesa n’afegeix una altra des del regionalisme i recorda que la divisió autonòmica va ser fruit d’una relativa improvisació que va consagrar cinc comunitats provincials (Madrid, Santander, Astúries, Múrcia i La Rioja). Hi va haver decisions discutides, com la possible integració de La Rioja i Santander a Castella o la creació d’una autonomia de Segòvia. Igualment, la Constitució plasma criteris dispars en les relacions entre comunitats: una disposició transitòria permet que Navarra s’incorpori al País Basc, mentre que el seu article 145 prohibeix la federació de comunitats, en al·lusió implícita a Catalunya, València i les Balears.

La rebel·lió de la perifèria

Però la demanda d’una regió lleonesa va més enllà de reivindicar una identitat regional, ja que també és una protesta contra la marginació territorial. D’aquesta manera, l’alcalde de Lleó, José Antonio Díez, afirma que la seva proposició rebutja l’«enorme centralisme» generat pel PP, que ha apostat per «el desenvolupament de l’eix Valladolid-Palència-Burgos» en detriment de la seva ciutat. El cas dista de ser únic en aquest sentit, com il·lustra la recent petició de l’alcalde de La Línea (70.000 habitants), Juan Franco, perquè el seu municipi sigui ciutat autònoma com Ceuta i Melilla i no pertanyi a la comunitat andalusa. Justifica el canvi per actuar contra problemes com l’atur, el dèficit d’infraestructures o l’impacte negatiu del ‘brexit’ (11.000 habitants treballen a Gibraltar) i del narcotràfic. 

En aquest escenari, el diputat de Terol Existeix (TE) evidencia un altre problema territorial: el de l’Espanya buidada. L’expressió procedeix de l’assaig ‘La España vacía’ (2016), de Sergio del Molino, que va analitzar com al 53% de la superfície del país (Aragó, Extremadura i les dues Castelles, tret de Madrid) només viu el 15,8% de població. La zona no té grans ciutats, a excepció de Saragossa (amb més de mig milió d’habitants) i Valladolid (amb 300.000), i Terol és, juntament amb Sòria, la província més despoblada. La irrupció de TE, per tant, no hauria de sorprendre. I és que a Espanya l’èxode poblacional és alarmant, ja que 1.851 municipis (el 25%) ja tenen més jubilats que treballadors.

El mapa polític es complica

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Aquesta complexitat territorial s’ha reflectit en 43 escons dels comicis del 10-N: els 38 de nacionalistes catalans, bascos, gallecs i canaris; els dos de Navarra Summa; un de TE, un altre valencià de Compromís (associat a Més País) i un tercer del Partit Regionalista de Cantàbria. En aquest context, la suma dels vots de TE i Compromís a la investidura de Pedro Sánchez ha implicat que aquest assumeixi dos pactes sobre Pressupostos i població. Així, el recolzament de Terol comporta el compromís de negociar un pacte d’Estat per «la repoblació i el reequilibri territorial», crear un ministeri ad hoc i fixar una fórmula que doti de més fons per a infraestructures l’Espanya buidada. Alhora, a l’obtenir el recolzament de Compromís, el Govern assumeix la clàusula introduïda a l’Estatut valencià el 2019 que estableix que la inversió de l’Estat en la comunitat ha de ser proporcional al pes de la seva població a Espanya (10,6%). Sánchez, per aquesta via, ha admès dos principis diferents: destinar més pressupost a territoris despoblats i fixar pressupostos proporcionals a la població. 

El que aquí s’exposa apunta que les tibantors territorials a Espanya transcendeixen les pugnes nacionalistes. Ara van junts amb actors de l’Espanya buidada, com TE, o consistoris, com els de Lleó i La Línea. Ho va plasmar el jurament de la Constitució al Congrés de Tomás Guitarte, el diputat de Terol, a l’«exigir l’equilibri territorial que manaven els articles 138 i 139, perquè no tinguem dues Espanyes, una desenvolupada i una altra buidada». En suma, Espanya ara per ara no es trenca, però s’esquerda cada vegada més.