Quan el silenci mata

Haití 10 anys després del terratrèmol segueix sent la gran barraca del món. El sisme va ser una tragèdia, però des d’aleshores no hi ha crisi que no faci escala en aquest petit país. Des de les conseqüències del Niño, que tant fueteja amb huracans o sequeres extremes com anul·la collites i provoca escassetat d’aliments, al fracàs de la reconstrucció, els haitians continuen sent la població mes castigada del món i, alhora, de les més oblidades. Mentre que el terratrèmol del 2010 va ocupar tots els titulars, les successives crisis que recalen en aquest racó del Carib tot just han tingut cobertura. Després de la catàstrofe el silenci acompanya la deriva, mentre cada nou episodi es torna a emportar milers de vides.

El silenci oculta totes les promeses incomplertes de reconstrucció, molt evidents en els campaments miserables on molts haitians compleixen 10 anys vivint sota una lona o protegits rere planxes de xapa rovellades, sense aigua corrent, sense latrines, sense electricitat i sense seguretat.

Els assentaments improvisats ja no estan a la vista al centre de la capital o als camps de futbol de les primeres imatges després de la tragèdia, però proliferen en un país de crisi permanent resistint pluges torrencials, huracans, una epidèmia mortal de còlera que l’any passat va matar milers de persones i els set governs i quatre presidents que els han fallat sistemàticament des d’aleshores.

Us de les donacions

A l’hora de commemorar el desè aniversari d’una catàstrofe inimaginable, els focus tornen a Port-au-Prince, la capital, i tot i que hi hagi alguns senyals de progrés, el país segueix en la misèria més absoluta. La qüestió sobre com es van utilitzar els diners continua centrant bona part del debat.

Quan avui apareix Haití en els mitjans és per aixecar suspicàcies, més que per entendre com ajudar i què va passar després que la terra s’empassés més de 300.000 persones en un moviment que a penes va durar 15 segons. Una dècada després, la realitat és que una part de les promeses mai van arribar. Més de la meitat dels milions compromesos mai van ser desemborsats. Una altra part va acabar alimentant als diferents clans i la corrupció d’un país en ruïnes. Les culpes es poden distribuir a parts iguals, entre altres coses perquè quan desapareix el focus, l’oblit és el pitjor enemic dels qui necessiten ajuda.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Haití no és un cas aïllat, mentre les grans crisis de Síria, els refugiats o l’Iran acaparen les nostres inquietuds, el silenci oblida una bona part del patiment humà en llocs de conflicte com el centre de l’Àfrica o les pitjors conseqüències de sequeres com les del sud del Sahel, sense que ningú faci gran cosa per treure’l de l’oblit.

Haití és una d’aquestes crisis oblidades. No sabem què hauria passat si l’atenció s’hagués mantingut des que va ocórrer la catàstrofe, però sabem, en canvi, que el silenci i la indiferència maten, perquè empenyen el país a la deriva, emportant-se milers de vides, sense preocupar-nos.