Postpart

Sentides una rere l’altra les tres i mil vegades que (sant) Pedro Sánchez va negar rotundament qualsevol possible aliança amb Unides Podem o Esquerra Republicana, és d’aplaudir la seva condició de jonc flexible contra vents contraris. La seva extrema tenacitat va cosida a una desmesurada i potser freudiana ambició personal, o fins i tot col·lectiva sempre que ell sigui César. Com Groucho, disposa de diverses ideologies en funció del context.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

També Arrimadas mil i una vegades va exhortar el candidat a explicar en el Congrés per què les paraules i males companyies del seu discurs d’investidura distaven tantíssim d’aquelles del seu programa electoral. Sánchez n’hauria tingut prou de recórrer al conegut «de savis és errar; de necis quedar-se en l’error», com ja havia mostrat molt gràfica i sobtadament a la picassiana abraçada amb Iglesias. Contra els esgarips de la triple dreta, el gairebé president, amb to i maneres impecables de dandi d’El Corte Inglés aquesta vegada va assegurar que preferia el risc i l’esperança de futur per tornar al passat més lleig. No oblidem que Vox i ERC tenen una cosa en comú: no s’acaben de sentir còmodes en l’actual Constitució.

Així com ens consten els molts Sánchez que s’emmagatzemen, cada vegada més petits, en la seva nina russa, també sabem que hi ha molts ‘psoes’ parapetats darrere de la rosa vermella, avui cor sagnant que dubta sobre a què i a qui llançar el seu «I love you»; va fer falta un decret llei de pernoctació madrilenya per evitar possibles absències accidentals o voluntàries en la votació final, i alguns barons ofesos van preferir seguir l’acte per televisió des dels seus respectius despatxos autonòmics. No és el cas de la plana major de JxCat, que va optar per pirar-se-les de l’hemicicle i anar a fer pinya a la seva TV-3 amb l’acabat d’inhabilitar Torra per, a primera hora del dia D, tornar a la capital (¿qui va abonar els bitllets d’anada i tornada?) per votar unànimement ‘no’ amb els seus homòlegs de la dreta: Déu els crea i Espanya els excita. ¿Per què no es produeix cap dissidència al paquet de les dretes nacionalistes? ¿Per què ningú fa la més mínima autocrítica davant de les buides i incendiàries cançons de «venpàtries-bolxevics-anarquistes-terroristes-proetarres» per part dels uns i d’«Estat franquista i opressor» dels altres? Potser perquè cap dels extrems s’han independitzat de les seves veritats absolutes, i s’escandalitzen quan entren lladres ‘ferrusolescos’ a desvalisar casa seva.